La dona enganyada

Estic malalta, no sé què tinc. Sóc al jaç, covant, i alhora rosegant la meva ràbia.
Avui he vist el meu amant amb una altra. Ni tan sols s’amagaven, no, davant de tothom.

La setmana passada encara em contava històries de família i de fills, i avui em deshonora davant de tota la gent!

I si no n’hi havia prou amb això, em dol... em dol... no vull ser vulgar i... tant se me’n dona, humiliada i menyspreada, una paraulota no canviarà res. Em dol el cul. Ja fa almenys deu dies. Em fa tant mal, em sento con esquinçada a l’interior.

Quan vaig gosar parlar-ne, les amigues em van riure a la cara. Però, per què?

I aquest desvergonyit... no vaig tenir por, els vaig aporrinar en públic, i què va passar? Ells també es van posar a riure.
«Però d’on surts, tu?» Va gosar replicar «sempre caus del niu!», enmig de la carcallada general.

I què faré ara, moralment i físicament abatuda?

Bé, crec que res, seguiré uns quants dies aquí i quan els meus pollets trencaran la closca, espero que seran els més bonics de tot el galliner.