La Daniela, s'explica...

(Informació per al qui ho llegeix:
Des de l'última trobada amb el títol de “Quina alegria!” entre la Maria i la Daniela, la iaia i la neta s’han vist sovint, a l’hospital.
La Maria va caure a casa seva. Una ensopegada amb la catifa i va anar per terra. De seguida va saber que s’havia fet molt mal. Sort que la veïna la va sentir cridar: ajuda! La finestra no era tancada del tot i la veu li va arribar pel celobert. Ja feia temps que ambdues s’havien intercanviat les claus, per un cas…
Trucada al 061, ambulància, urgències i diagnòstic: fractura del fèmur.
En pocs dies la van intervenir i la pròtesi va ser col·locada, però va fer una petita complicació respiratòria que va motivar que l’estada a l’hospital s’allargués una mica més del que era previst. Quan li van donar l’alta mèdica va estar un temps a una planta de convalescència.
Han passat un parell de mesos des de l’accident i ja torna a ser a casa.
Ha demanat? No, ha exigit, viure sola com sempre i només ha admès que una persona anés a fer la neteja un parell d’hores cada dia. També ha acceptat aquell giny per avisar a la Creu Roja si ho necessita.
Com que estudiant alemany i buscant remeis per internet, havia après a navegar, ara demana els queviures en línia i els li porten a casa.
La visiten sovint familiars i la veïna, però ella, ja ho sabeu, la visita que espera sempre amb candeletes és la de la Daniela i, avui, la té anunciada).

Ring, ring, ring…
— Ja és aquí, quan diu que vindrà no falla mai!

(Amb l’ajuda d’un bastó va fins a la porta a obrir).

— Hola, estimada que bé que has vingut!
— Ja t’ho vaig dir, iaia i ja saps que, si no em surt un entrebanc, jo compleixo.
— I tant que ho sé!

(Passadís amunt s’arriben a la saleta i seuen, avui, l’una al costat de l’altra agafades de mans).

— Així doncs, iaia, com estàs! Ja et veig més valenta! Com te’n surts tota sola? Mira que ets caparruda! Els papes estan ben amoïnats amb aquesta mania teva, diuen ells, de viure aquí sense ningú.
— Doncs, mira! Ja els pots dir que me’n surto prou bé. Au! I ara mentre prenem un cafetó que ja el tinc preparat al termo, m’explicaràs finalment el que em volies dir i no vas poder?
— Sí, iaia, és que a l’hospital no era lloc i la caiguda ens va agafar desprevingudes.

(Es miren amb complicitat i somriuen)

— Va engega i no perdem més temps.
— Molt bé, doncs, no sé si t’agradarà gaire… És que ja saps que d'aquí a pocs mesos acabem la carrera i…
— Acabem, què vol dir aquest plural acabem?
— Ai! Iaia, com ets! L’Enric i jo acabem els estudis! Ja saps que vam començar a la “uni” al mateix temps. Si anàvem junts al mateix curs a l'escola…
— Ah, Enric? Qui és aquest Enric?
— Iaia, no em facis ballar! L’Enric és el meu xicot, com tu dius.
— Com que no l’he vist mai!
— Però si va venir amb mi a l'hospital a veure’t el dia que et van operar…
— Ai! Nena! És que amb l’anestèsia no hi era pas tota, jo. Ara que ho dius sí que em va semblar veure una ombra allargassada al teu costat. Que és molt alt, aquest Enric?
— Sí que n’és d’alt, sí… Bé segueixo… doncs, com et deia, acabarem la universitat d’ací a poc i…
— Què, filla i què… digues!
— Doncs que tenim plans i…
— Ah! Que heu pensat a buscar feina i casar-vos?
— Però què dius iaia? No, no és això. Buscar feina sí, però el que volem és marxar fora, a l’estranger…

(La Maria ja s’ho pensava que en duien una de cap. No la sorprèn, però es fa la sorpresa).

— Caram Daniela! Quina notícia! I a on voleu anar i, a fer què?
— Encara no ho sabem. Tenim alguna idea i alguna proposta de feina; així i tot, ho hem de madurar. Ara com ara no passa de ser un objectiu. Ja hi haurà temps per anar-te explicant. I tu, iaia, que en penses alguna? Mira que et conec, eh!
— Ja, però és que tal com estic!

(La Maria fa un somriure murri)

— Mira! Bé, escolta! He pensat que com que no puc sortir gaire, encara, diré a les amigues que vinguin una tarda a la setmana a berenar aquí. Ja em faré dur alguna cosa de la pastisseria de la cantonada i begudes. El cafè el puc fer jo. Així farem petar la xerrada i no perdrem el fet de veure’ns que ja saps que sortíem de tant en tant, al cinema i a passejar.
— Ah, molt ben pensat!
— També aquest matí he tornat a les classes d’alemany. No fos que ara se m’adormissin les neurones…

(L’àvia i la neta es posen a riure a cor que vols.
La Daniela s’acomiada i marxa i la Maria pensa i enyora quan li feia de mainadera).