La cosa més valuosa

Tard o d'hora un s'enfronta a la titànica feina de l'endreça i neteja d'objectes i papers. De vegades, l'acumulació sistemàtica amb el pas del temps n'és la responsable. En altres ocasions la tria es fa inevitable després de la comunicació d'un trasllat o la imminència d'un canvi de domicili. Davant d'aquest fet indefugible un posa el cor fort i, decidit a enfrontar-se amb la bèstia, encara la feixuga tasca amb bona disposició d'ànim. Al començament hom elimina tots aquells textos i andròmines que han quedat obsolets, que han perdut qualsevol vigència per l'evolució dels esdeveniments. Tota aquesta paperassa és carn d'escombraries.

Però el procés no és fluid i ininterromput si no que, esporàdicament es veu alentit per la presència incòmoda i insidiosa de diversos objectes o papers que conserven encara, malgrat el pas del temps, una càrrega profunda de sentiments retrobats, un fort poder d'evocació que els converteix en entranyables. De vegades, aquestes cartes, fotografies...són supervivents d'anteriors tries, algunes fins i tot, remotes. Suporten estoicament els naturals desitjos de renovació del seu propietari, els canvis de muda, que, com serps, periòdicament sentim la necessitat d'efectuar. Envernissades de nostàlgia, pintades d'emoció, recobertes de memòria aquestes andròmines incombustibles rebutgen aferrissadament el destí innoble del contenidor de reciclables i aconsegueixen finalment l'indult.

En ocasions, la revisió adquireix un gran dramatisme. Al cap de poc temps de morir el meu pare em va arribar una carta de condol d'un company de feina. Ell estava destinat llavors en una altra sucursal, molt més a prop de casa seva. En la missiva s'excusava per no haver-se posat abans en contacte amb mi ja que últimament anava a Barcelona molt sovint i no havia tingut temps d'escriure'm. El tràngol estava motivat per una causa de pes: la seva única filla, adolescent, patia una leucèmia. Al cap d'uns mesos vaig anar al seu enterrament. La carta la conservo després d'haver superat ja unes quantes tries. No m'atreveixo a tirar-la. Cada cop que la veig recordo que un pare desesperat va trobar uns minuts per donar-me el seu escalf en un moment dur per a mi, però sense cap punt de comparació amb el seu. Com tothom sap (o hauria de recordar de tant en tant) les coses més valuoses són les que no tenen preu.