La camisa blanca

La camisa blanca

Sa mare va pujar la persiana i va obrir les finestres. Enlluernat, es va gratar els cabells escassos, fent-se l’ànim d’alçar-se. Admirava la força matinera de la dona, endreçant la cambra com una centella i que, d’una revolada, es va emportar la pila de roba blanca per llavar. Calia aprofitar el cel sense núvols, escampats per la càlida brisa que acaronava les carrasques del mas.
S’hi havia d’esforçar en controlar els quatre pèls rebels que buscaven un destí millor, lluny d’aquell erm trist, cada matí més despoblat. Però volia lluir camisa nova i gaudir de caminada, després de sis dies a la foscor d’una feina avorrida a la que havia dedicat tota una vida no menys fosca i avorrida. S’havia mudat al mas per acompanyar la mare i estalviar-se lloguer i feines de casa; els anys havien passat de pressa, va pensar, però il·lusions i esperances romanien intactes. Algun dia la Fortuna, favorable, estacaria un clau a la roda i es detindria just al seu davant. Participava cada diumenge a la rifa i aquell semblava el dia perfecte per donar la benvinguda a una nova vida llargament esperada.
Va entrar al bar, on ja li havien preparat la cervesa davant de la tele, i es va buscar la butlleta a la butxaca. En no trobar-la, es va alçar d’un bot per escarbar-se-les totes. Com un coet, va emprendre la tornada i es va maleir per haver decidit caminar. Pols i suor dibuixaven rodals a la camisa i llavors, com un flaix, va veure sortir la butlleta a la butxaca de la vella camisa blanca que penjava al respatller de la cadira. Va engolir, va accelerar, mormolant una pregària absurda, i va girar l’última corba. El mas s’alçava darrere de l’ampla era on abans l’avi ventava el blat i on hui sa mare havia estès la ruscada de roba blanca perquè s’assecara al sol. Va caure de genolls just quan el mateix aire que volava la vella camisa, li portava crits de joia des del bar i s’emportava lluny il·lusions, esperances i quatre pèls que, sempre rebels, van acabar per abandonar-lo.



Signat:
Joan Alemany