Cercador
La calaixera (monòleg)
Un relat de: Atlantis- Compartir:
Que hi faig aquí el carrer just a ple hivern? On em portarà aquesta camioneta que amb lletres ben grosses diu: traspassos?
Sempre m’heu acollit a dins la cambra bé amb la llum encesa o bé a les fosques compartint els murmuris del dia i de la nit.
Sempre m’heu tractat bé tenint cura de mi amb oli de llinosa,
amanyagant-me amb draps de llana tendra o a voltes coberta amb un llençol
quan venia l’estiu i la casa era buida.
Es pot dir que he viscut una vida amb vosaltres, millor seria dir diverses vides,
de blanc unes vegades, de beix pàl·lid, i ja sense pintura tal com soc:
amb el color autèntic de caoba.
Però ha arribat al final. Tot és estrany: llàgrimes, gemecs i corredisses,
els tràfecs i remors de les caixes i els mobles i l’estranya quietud que recorre la casa...
Que faig ara aquí sola?, sense els llençols de lli ni les bossetes
d’espígol i timó i de sabó de llima?, sense els teus mitjons de quadres escocesos ni les teves corbates i mocadors de seda?, sense el collar de perles ni les joies entre les teves calces i entre les teves mitges?
Tantes vegades vaig sentir-me dir que si era massa vella o massa clàssica
o bé una antigalla que no era propi dels temps que vivíem,
però mai vàreu deixar-me. Jo notava la tebiesa i olor d’unes mans a la vora.
Què passa avui doncs?, quina vacuïtat rau a dins del meu ventre de calaixos!
Comentaris
-
És un relat molt original.[Ofensiu]unicorn_blanc_del_bosc | 14-10-2021 | Valoració: 8
Crec que no l'he entès tampoc del tot, però sembla que és d'una calaixera amb sentiments molt humans, que primer era molt ben cuidada i de sobte es veu abandonada. Pobre objecte.
Només parlo de mi com a lector, però confesso que en el meu cas m'he perdut mentre llegia alguna vegada, però no obstant el text m'ha semblat entretingut i amb una certa, per dir-ho així, musicalitat i ganes d'agradar que m'han arribat a dintre.
De seguida llegiré la continuació.
Ens veurem, Atlantis!! -
Et sents buida[Ofensiu]kefas | 27-09-2021
Desempara, intempèrie i solitud. Els tres cavalls sobre els que cavalca l’esdevenir de la vellesa, quan la tribu no et reconeix com un dels seus perquè no ets útil i perquè pel teu aspecte físic malmets l’estètica dominant. Llavors només queda un camí, el que porta a la deixalleria. Els humans en diuen residència i cementiri.
-
Sensibilitat de la calaixera...[Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 26-09-2021 | Valoració: 10
M'ha agradat molt la descripció de com pensa una calaixera des que no està dins de sa casa. És com si li hagueres donat vida a la calaixera. Com si fora pensant-se els detalls de la vida.
Enhorabona, Atlantis.
Saluts
-
Dos relats.[Ofensiu]SrGarcia | 26-09-2021
Em sembla que més que un, aquí hi ha dos relats. Primer: la casa que es buida, sense explicar el motiu. Segon; el punt de vista de la calaixera que no entén res.
Un relat que m'agrada molt; trobo que diu molt més que el que explica la narració vista superficialment.
Dues coses:
- M'agrada que usis la paraula "timó", en lloc de la més habitual "farigola".
- Hi ha dones que amaguen joies entre les calces? M'ho ha preguntat un amic. -
tendresa...[Ofensiu]Homo insciens | 26-09-2021
M'han tret un càlid somriure totes aquestes representacions d'acolliment i tendresa en vers la vida d'una calaixera...
Valoració mitja: 9.33
l´Autor
201 Relats
1611 Comentaris
163643 Lectures
Valoració de l'autor: 9.90
Biografia:
From M'agrada escriure, sobretot poesia , i compartir amb vosaltres els meus poemes.
El meu correu és [email protected]