La bèstia

Els brams d'aquella presència intrusa són forts rugits, propis d'una bèstia infernal, són estremidors, esgarrifosos, ressonen cada cop amb més força i l'horroritzen. No veu res, l'envolta la foscor i els seus ulls encara no s'han acomodat a l'obscuritat. No sap on és i té por, té molta por.
S'adona que la bèstia es mou, que se li acosta, que està molt a prop d'ella, nota el baf humit i pudent del seu alè i això l'aterreix encara més. Tem l'atac, intueix la mossegada de la fera, n'imagina els queixals afilats, descomunals, penetrant profundament al seu cos, esquinçant els seus teixits, espera la imminent esgarrapada de les esmolades urpes que perforaran la seva pell d'on brollarà impetuosament la sang. Acovardida, cerca a palpentes una empara, un racó on sentir-se protegida, un refugi que li doni abric, però no en troba. Prova a la seva esquena, però hi ha un buit i no és capaç d'apreciar-ne la fondària.
Li costa pensar, està abaltida, ensopida, no pot incorporar-se i es queda immòbil. Està atrapada. Durant un breu instant es fa un silenci, ella concentra tots els sentits en copsar qualsevol rastre, qualsevol senyal, amb l'esperança d'una oportunitat que no esperava. Però els brams retornen immediatament, més aguts, més penetrants, potser amb més embranzida.
I pressent que no té cap oportunitat, que tota esperança és una falsa il·lusió, una fantasia irreal. Accepta és el seu final. Llavors, inicia un plor, un plor que creix tenyit d'un profund desànim i crida, crida tant fort com pot fins que la veu se li fon..., en aquell moment, entre un sanglot i un gemec, l'Enric deixa anar el darrer ronc, gira el cos i segueix dormint, ara, respirant plàcidament.