La 'baba Anita'

La ‘baba’ Anita:

Quan érem petits, els quatre germans anaven sovint a Girona a casa de l’àvia Anita i a vegades ens quedàvem uns dies amb ella. L’anomenàvem com es usual a Girona ‘baba’,la baba Anita. Era un personatge, ara que m’ho miro amb ulls d’adult, bastant peculiar. Ens l’estimàvem molt tot i que sempre la varem veure com una persona bastant estricta lluny de la afabilitat que se sol atribuir a les àvies. Habituada a viure sola en un pis immens en que tot sempre estava al seu lloc i on res pertorbava la seva tranquil•litat, la nostra presència la devia atabalar. Ens devia trobar bastant trapelles i a la seva manera ens volia ensenyar a comportar-nos,com solia dir-nos, d’una manera més civilitzada.

Vivia en una placeta just darrera l’ajuntament i li agradava passejar-se cofoia pel barri amb els seus nets barcelonins, presentant-nos a tots els seus coneguts.

En el record em costa separar la seva persona de la del seu pis. Un primer pis enorme i fosc en el que els germans ens perdíem per les interminables giragonses dels seus passadissos.
Una de les estances que recordo ens feia més respecte, era la sala destinada a rebre ‘les visites’ amb un sofà i cadires tapissats de vellut vermell i que amb uns quadres molt grans d’avantpassats nostres, que semblava et miressin quan hi passaves per davant, ens feia molt por. Contribuïa a aquesta sensació, la Lola,la minyona de l’avia, molt semblant de fisonomia a la Lola Gaos, que en qualsevol moment et podia aparèixer de trescantó, vigilant suposo que no féssim cap malifeta.

Al menjador hi havien un parell de aparadors immensos on s’hi guardaven la vaixella de porcellana i la cristalleria antiga. Recordo una tauleta rodona amb uns sillonets i una magnifica làmpada de cristall que penjava del sostre just al mig de la taula on dinàvem i sopàvem. Unes portes corredisses amb uns vitralls emplomats connectaven amb l’habitació de l’avia. Encara sembla que sento el soroll que feien al obrir-se i tancar-se. El menjador, al ser l’estança més lluminosa, era el nostre lloc preferit per jugar.

De la baba varem aprendre moltes coses. Moltes estaven relacionades amb els bons hàbits a taula. Quan ens veia amb els colzes recolzats sobre aquesta aguantant-nos el cap amb les mans ens deia:- Coneixeu algú a qui l’hi hagi caigut mai el cap?-

Sobretot però, ens va ensenyar a estimar Girona. Els carrers del barri antic amb la pujada a la catedral amb aquelles escales que semblaven que no s’acabaven mai i que les pujàvem de pressa i les baixàvem corrent... Sant Felix, les processons de setmana Santa amb els ‘manaies’ que veiem des de un balcó privilegiat d’un tiet nostre just davant de l’ajuntament a sobre de les voltes.
El pont de pedra, el de ferro dissenyat per Eiffel. Sempre he trobat molt boniques les ciutats travessades per algun riu, i Girona amb l’Onyar, n’és un clar exemple. El Parc de la Devesa on anàvem a jugar,també magnífic.

De més gran solia fer`hi una escapada per les fires de Sant Narcís tot i que sempre m’ha agradat molt més Girona sense les aglomeracions que comporten les festes. És per això que mai he anat a veure Girona Temps de Flors, al Maig. Sé que deu ser molt bonic, però la massificació m’atabala i m’estimo més recordar-la com la ciutat tranquil•la dels anys 50’s

No voldria acabar sense fer esment de la pastisseria, avui convertida en granja-xocolateria, on cada diumenge anàvem a comprar els postres, uns ‘palos de nata’ amb almívar cruixent per sobre que feien crack-crack al mossegar-los. Per si us animeu a anar-hi, la trobareu just davant de l’ajuntament a sota les voltes. Un lloc molt acollidor on cada cop que hi vaig, m’és fàcil deixar fluir els records, tot assaborint un deliciós suís amb melidros...