Kafka a Roses

Diuen els biògrafs que en Kafka es considerava a sí mateix un autor còmic. I que quan llegia els seus textos als amics es partia de riure ell mateix. És clar que era un humor negre i cínic, però és curiós com atribuïm altres conceptes a aquest adejectiu. Què diria Kafka si conegués aquest neologisme? Segurament es trencaria de riure, altre cop.

En tot cas, em quedo amb el final del teu text: la dona momificada com a metàfora, sobretot per aquesta subtilesa que li trobes: no fa olor, no delata la seva presència. Com passar per la vida apenes, com un glop de no-res. Per a pensar-hi, sí.

Company ,qui no recorda els temps en que els veïns és coneixien tots es trobaven al replà de casa, avui estarà en pau a casa de la senyora mercè del 4-2 ona amb els nens del 5-1 prenen xocolata amb melindros .
Ara no coneixem ni els veïns de davant, només en preocupa que no facin xivarri a la nit que paguin la comunitat i no col·loquin la brossa al replà .

Ens em convertit en blocs de ciment sense anima, en criatures que només ens interessa la nostre vida i els " cotilleos" del TOMATE, dolce vita, i companyia ...

No sé tu, però jo crec que com deia la meva avia, els miollors caramels son sempre els de la veïna .

Molt bo

El títol lligat al relat, ben triat... i de la història i l'anàl.lisi : de 10.
Vaig seguir la notícia i vam discutir aquí casa sobre quant n'era de terrible i terrorífica...
La societat tendeix a abandonar a l'individu en el seu propi jo, és una llàstima... Contràriament al que hauria de ser, en aquesta època en la qual se'ns localitza a vegades sense voler-ho, en un moment on els vehicles de comunicació són el paradigma dels negocis i el caler, un fet tan natural com la mort d'una persona, resta anys i anys (una passada) en absolut secret.
Has escrit una reflexió que val un imperi!

angie

és inversemblant i grotesc com bé dius.
És una mostra del que hem construït com a societat i ens assenyala a tots com a culpables anònims de tanta degradació moral.
Fa reflexionar profundament, alhora que és impossible no deixar-se abaltir per una tristesa impotent.

gypsy

I ho dic així perquè, com que en les rutines escrites dels professionals dels mitjans de comunicació apareixen massa notícies seguides del qualificatiu 'kafkià' (igual que el de 'dantesc'), vull deixar constància aquí i ara que aquesta història em sembla (com molt bé dius) absoluta i radicalment KAFKIANA.

És més, fins i tot crec que aquest fet ha passat massa desaparcebut, tot i la notorietat que ha tingut. I és que representa de manera tan exacta el que som els humans en societat que talment sembla haver estat fet expressament per a fer-nos obrir els ulls.

I el súmum dels despropòsits no és que hagi estat sis anys morta sense ésser descoberta (s'entendria potser més en algun indret dels Monegros, o a la basta Castella), sinó que sembla que la seva presència silenciosa s'ha envoltat durant cinc o sis estius del sorollós eixam de turistes que poblen aquella urbanització.

Un cop més, la ficció superada per la realitat. Un molt bon relat, molt bon article, on merescudament atorgues a una trista anècdota la categoria de misèria universal.

Una abraçada,

Roger

Ja ho pots ben dir !