Joguines ,primera part

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
Joguines- Primera part

Molts dels records de la meva infantesa estan vinculats a les joguines. Segurament aquestes varen fer que la grisor dels anys 40’s ho semblés menys. A Barcelona les joguineries Chiquito i Zaquero al Passeig de Gracia i Tic-Tac a la llavors Avinguda del Generalísimo, eren molt conegudes pels seus grans aparadors que als meus tres germans i a mi ens agradava de badar-hi sobretot quan s’acostaven els Reis.

Amb quina il•lusió esperàvem l’arribada d’aquests. En el pis en que vivíem al carrer Bailén hi havia una sortida, ‘el terradet, ’ en que el matí del 6 de gener s’emplenava de joguines. A les meves dues germanes grans i a mi ens deixaven nines amb molts vestits i roba per els seus llitets. La nostra mare era una gran cosidora i les nits abans dels Reis se les passava enllestint els aixovars de les nines
Les joguines del meu germà eren substancialment diferents a les de les noies. Cada any li deixaven una caixa molt gran d’arquitectura de la marca ‘Exin’ amb moltes peces de plàstic, rajols, portes, finestres, bigues i teulades per construir diferents models de cases. Recordo també molt bé que li deixaven perquè m’involucrava a mi, uns jocs d’acció amb figuretes d’ indis i cowboys que ben alineats i enfrontats uns amb els altres el meu germà els col•locava en el passadís : tu seràs els indis em deia, i ell capitanejant els cowboys sempre guanyava. Molts dels matins de Reis el meu pare els immortalitzava amb la seva càmera. En una de les imatges es veu un joc de “loto” en que cada una de les sis cartolines representant botigues, ‘Farmacia, Mercería, Ferretería, Bazar de Juguetes, Comestibles, y Objetos de Regalo’ tenien 25 cuadrets amb dibuixos molt acurats de l’època i on hi havíem d’anar col•locant les fitxes corresponents. Guanyava el qui primer emplenava la seva o seves cartolines. Un joc familiar que ara consideraríem totalment ‘vintage’ amb el qual hi vàrem jugar moltíssim i que feliçment encara conservo.

Als estius a la casa pairal dels avis de L’ Empordà, els jocs eren molt més lliures. Teníem tota l’era i els seus voltants per jugar a pilota, saltar a corda, per amagar-nos, per pujar als arbres. Buscàvem marietes, seguíem fileres de formigues i ens encantava jugar amb gatets que sempre n’hi havia molts. A vegades pujàvem a les golfes on hi trobàvem tota classe d’andròmines, entre elles joguines mig trencades i polsegoses de qui sap quins avantpassats que imposaven més que convidar a jugar-hi. Quina por que ens feien les nines de porcellana amb les seves cares tant blanques d’ulls esbatanats. Joguines abandonades que ningú s’havia atrevit a llençar com si al fer-ho haguessin de desaparèixer històries de les criatures que havien jugat i crescut amb elles. Sempre en baixàvem alguna que al ensenyar-la als grans, els hi removien coses. No la feu malbé ens deien, aquesta joguina hauria d’estar en un museu i no pas en unes golfes i nosaltres amb els ulls com taronges, ens preguntavem com deurien ser els museus de joguines, unes golfes més o menys endreçades?

Comentaris

  • Nines de porcellana. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 08-02-2025

    M'ha agradat moltíssim com és aquesta part de les "joguines"- De categoria, això de les joguines és molt interessant. La imaginació ha anat per damunt. L'important és com ha anat en la història.
    M'ha agradat molt.
    Cordialment.
    Perla de vellut.

  • I ara...[Ofensiu]
    llpages | 04-02-2025

    les pantalletes han substituït tots aquests jocs que feien volar la imaginació, quina llàstima... Un relat en què jo també m'hi he sentit identificat, he passat una bona estona, agraït, Montserrat, tot esperant la segona part!

  • Nostàlgia?[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 02-02-2025

    És ben veritat, amb aquelles joguines de l'època, tots n'érem partícips, amb poca cosa, érem feliços, i la creativitat per passar-ho bé, i el contacte social, va ser, una de les millors herències que podíem tenir. Ara, aquestes joguines vintage, i tot el que comportaven, han ben desaparegut, per donar pas a la tecnologia. Una època passada, que ara és història, i que certament un museu ho podria representar perfectament.
    Esperem la segona part, a veure amb què ens delecta. Segur que serà interessant.

    Una abraçada, Montserrat.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

42 Relats

146 Comentaris

6624 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.