L'últim petó

Era ben d'hora, l'alba donava una llum tènue a l'estança on reposava el cos de la meva esposa. Amb timidesa, m'apropo i li dono un suau i afectuós petó al front. Va ser l'últim petó. El silenci era opressiu, només trencat pel meu alè entretallat per l'emoció. El dolor em colpejava amb la força d'un huracà, deixant-me sense alè, sense paraules. Em vaig asseure al seu costat, abraçant la seva mà freda, com si volgués aferrar-me a l'últim vestigi de calor que ella havia deixat en aquest món.
Els records van inundar la meva ment, com un riu desbordat, i em vaig deixar portar pel corrent. Era difícil d'acceptar que mai més sentiria la seva presència reconfortant, ni escoltaria la dolça melodia de la seva rialla. Però en aquell moment, en aquella sala plena de calma i tristor, vaig prometre que el seu record viuria per sempre en el meu cor.

Barcelona, 28 juny 2012