RELAT DES D'UNA PRESÓ

Un relat de: Rafael Pescador Lozano


La foscor de la nit prometia immunitat per a la maldat que tenia planificada. La lluna gairebé no treia el cap després d'un mantell espès de núvols, i la ciutat dormia en un silenci inquietant. Ningú sospitava que aquella nit, en un racó oblidat de l'urbs, un pla sinistre estava a punt de posar-se en marxa. Anava a segrestar la filla petita de Julià, un antic soci que m'havia traït. Julià m'havia estafat, deixant-me a deure 200.000 euros i condemnant-me a la ruïna. El meu propòsit era cobrar un rescat per l'import del deute, però tenia la ferma convicció de no produir cap mal a la nena.
Havia estudiat les rutines durant setmanes. Sabia que els dijous a la nit, Julià es reunia amb els seus socis en un club privat al centre de la ciutat, i la seva dona solia portar la nena a classes de ballet, per després tornar a casa cap a les deu. El carrer on vivien era un lloc tranquil, apartat de l'enrenou, amb cases elegants que semblaven immunes a les misèries del món exterior.
Vaig estacionar el meu cotxe en una cantonada fosca, a pocs metres de l'entrada de la casa. Els batecs del meu cor ressonaven a les meves orelles, però no era por el que sentia, sinó una estranya barreja de determinació i ressentiment. Vaig baixar del cotxe i em vaig acostar sigil·losament fins a la porta del darrere, que no em va oferir dificultat obrir-la. Un cop a dins, em vaig moure amb cautela pels foscos passadissos.
L'habitació de la nena era a la planta superior. Vaig pujar les escales sense fer soroll, cuidant els passos i cada cruixit. En arribar a la porta entreoberta, vaig treure el cap lentament. Allà hi era ella, adormida plàcidament al seu llit, envoltada de peluixos i amb un osset de drap damunt del pit. La seva respiració era suau i regular, una melodia tranquil·la enmig de la tempesta que jo havia desfermat.
Em vaig acostar a poc a poc, mirant de no despertar la nena. Col·locant una mà sobre la seva boca per evitar que cridés, la vaig aixecar als braços. El seu cos petit i fràgil es va arraulir involuntàriament contra el meu pit, i per un breu instant, vaig sentir una punxada de culpa. Però la imatge de Julià, rient i menyspreant-me, va dissipar qualsevol indici de remordiment. Amb la nena segura als meus braços, em vaig lliscar pel passadís i vaig baixar les escales tan silenciosament com havia pujat.
En sortir de la casa, l'aire fresc de la nit em va colpejar la cara. La vaig dipositar acuradament al seient del darrere del cotxe, assegurant-me que estigués ben cordada. Vaig tancar la porta amb suavitat i vaig pujar al volant, arrencant el motor amb una calma que no sentia. Vaig mirar pel retrovisor i vaig veure la casa del meu antic soci esvaint-se a la distància, una silueta fosca contra un cel encara més fosc.
Vaig conduir cap a un magatzem abandonat als afores de la ciutat, un lloc que havia preparat meticulosament per a l'ocasió. El pla era simple: mantenir la nena fora de perill i confortable mentre negociava el rescat amb Julià. No tenia intenció de fer-li mal; només volia el que era meu, allò que ell m'havia pres sense el menor escrúpol.
En arribar al magatzem, vaig treure la nena del cotxe i la vaig portar a l'interior, on l'esperava una habitació improvisada. La vaig dipositar en un matalàs i, amb la suavitat que se li dedica a un somni fràgil, la vaig acomodar sota una manta. En aquell instant, em vaig adonar que els seus ulls s'obrien lentament, mirant-me amb una barreja de curiositat i por.
—On soc? —murmurà amb una veu petita, espantada.
—No et preocupis, estaràs bé —li vaig respondre, mirant de sonar el més tranquil·litzador possible—. Només t'has de quedar aquí un temps. Aviat estaràs de tornada a casa.
La nena no va dir res més, i aviat va tornar a quedar-se adormida. La vaig observar per un moment, pensant en la injustícia de tot allò. Ella no tenia la culpa de l'avarícia del seu pare, però era el peó necessari en aquest joc de venjances i deutes impagats.
Vaig encendre el meu telèfon i vaig marcar el número de Julià, esperant que el so de la seva veu em donés l'impuls necessari per continuar. La trucada es va tallar diverses vegades abans que finalment contestés.
—Qui és? —va preguntar, el to irritat.
—Soc jo —vaig respondre amb fredor—. Tinc la teva filla. Vull els 200.000 euros que em deus. Si vols tornar a veure-la, assegura't de tenir els diners llestos per a demà.
Un silenci pesat es va estendre per la línia, i vaig poder imaginar Julià empal·lidint l'altra banda del telèfon. No va dir res, però la por en la respiració era palpable. Finalment, vaig penjar, sabent que havia plantat la llavor de la desesperació al cor.
Aquella nit, mentre la foscor envoltava el magatzem i el vent xiuxiuejava secrets oblidats, em vaig quedar vigilant la nena. Sabia que, encara que el meu pla era recuperar allò que em pertanyia, estava jugant amb el destí d'una innocent. Però en aquest món d'ombres i traïcions, la justícia poques vegades és pura, i el preu de la redempció és sovint més alt del que un pot imaginar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Pescador Lozano

Rafael Pescador Lozano

67 Relats

96 Comentaris

23017 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Nascut a 1948, de ben petit hi havia sentit una gran afecció per escriure relats i històries fantàstiques. Més endevant, la feina i altres afeccions artístiques, van apartar-me d'aquesta pràctica,malgrat que sempre que he tingut ocasió aprofito per expressar-me mitjançant la paraula escrita. Des de 1974 escric un diari personal, fidel company dels meus pensaments i testimoni de la meva memòria.

Adreça electrònica:
pescador.rafael@gmail.com