Una afortunada trobada en el parc

Un relat de: Rafael Pescador Lozano
Miquel era un home solitari, vidu i d'edat avançada, començava a patir una certa fatiga. Una tarda, en passejar per un preciós i extens parc, un veritable pulmó verd al cor de la ciutat, es va trobar molt cansat i va decidir seure en un dels vells però còmodes bancs del parc. Aquest parc, amb els seus camins serpentejants i la seva abundant vegetació, sempre havia estat el seu refugi i un lloc especial pels seus passejos. Assegut, podia sentir el suau murmuri de l'aigua d'un sortidor proper, que li recordava els temps en què solia portar la seva dona a passejar per aquell mateix lloc. Ella adorava el so de l'aigua; sempre deia que li portava pau. Avui, aquest mateix so semblava xiuxiuejar-li una estranya barreja de malenconia i consol.
Al seu costat, al banc, hi havia una dona. Estava absorta a la lectura d'un llibre, la seva expressió serena i concentrada. La dona, de cabells canosos i ulls clars, irradiava una calma que contrastava amb l'esgotament de l'home. Ell la va saludar educadament, amb la veu tremolosa, però ferma, com ho solia fer en els seus millors dies. La dona va aixecar la vista del seu llibre i li va tornar el somriure, amb una calidesa que l'home no havia experimentat gaire temps.
Van passar uns minuts en silenci, ella immersa en la lectura (La muntanya màgica, de Thomas Mann) i ell observant l'entorn, mirant d'ubicar-hi algun punt de referència familiar. En un moment, la dona va fer una pausa en la lectura i, notant la preocupació a la cara de l'home, va decidir trencar el silenci. "Està bé?", li va preguntar amb suavitat, els seus ulls reflectint una sincera preocupació.
L'home, agraït per l'atenció, li va explicar que només estava cansat. Van començar a parlar, primer de temes trivials i després de les seves lectures preferides, a poc a poc, de les vides, els passats i les coses que estimaven.
A mesura que conversaven, van descobrir que tenien més en comú del que inicialment havien pensat. Tots dos havien perdut els seus cònjuges, tots dos havien trobat al parc un refugi per a les seves ànimes solitàries. La dona, el nom de la qual era Anna, era una exprofessora de literatura que havia trobat a la lectura la seva manera de bregar amb la soledat. L'home havia estat un jardiner apassionat i va tenir un negoci de vendes de plantes i flors, i encara recordava amb afecte els noms de cada planta i flor que cuidava al seu petit jardí, des de feia alguns anys li agradava molt escriure, i fins i tot havia publicat alguns llibres amb temes inspirats en les seves experiències personals.
Aquella primera trobada es va convertir en l'inici d'una bella amistat. Miquel i Anna van començar a veure's amb regularitat al parc, compartint històries i acompanyant-se a les seves passejades. Per a Miquel, les converses amb l'Anna no només eren una àncora a la seva vida, sinó també una font d'alegria i renovació.
Amb el temps, aquesta relació amistosa es va consolidar en una mica més profund i significatiu. Anna es va convertir en un suport fonamental per a Miquel, ajudant-lo a enfrontar els desafiaments de la seva condició i oferint-li una companyia que anava més enllà de les paraules. Miquel, per la seva banda, hi va redescobrir una companya de vida, algú amb qui podia compartir no només els seus records, sinó també els seus somnis i esperances.
Finalment, el parc va deixar de ser un simple refugi per a tots dos. Es va transformar en l'escenari d'una nova etapa a les seves vides, un lloc on, malgrat les adversitats i les ombres del passat, van trobar una raó per continuar endavant, units per una amistat que el temps i les circumstàncies havien convertit en amor.

Comentaris

  • senzillesa[Ofensiu]
    Atlantis | 13-06-2024

    Una senzilla i tendre història de l'amistat a l'amor. Mai es tard per estimar.

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Pescador Lozano

Rafael Pescador Lozano

61 Relats

89 Comentaris

21632 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Nascut a 1948, de ben petit hi havia sentit una gran afecció per escriure relats i històries fantàstiques. Més endevant, la feina i altres afeccions artístiques, van apartar-me d'aquesta pràctica,malgrat que sempre que he tingut ocasió aprofito per expressar-me mitjançant la paraula escrita. Des de 1974 escric un diari personal, fidel company dels meus pensaments i testimoni de la meva memòria.

Adreça electrònica:
pescador.rafael@gmail.com