Un tràgic accident, un altre vida.

Soc Carles i em trobava en un centre comercial. Sol com de costum, des que el tràgic i cruel destí va arravatar la meva família en un accident de circulació. Aquell vespre havia sortit a sopar en un dels nostres restaurants preferits de la ciutat. Després d'un agradable sopar, vam agafar la ronda de Dalt per tornar a casa nostra. De sobte, un 4x4 va perdre el control del vehicle i va xocar amb nosaltres amb tanta potència que el meu cotxe va bolcar. Com a conseqüència, van perdre la vida la meva estimada esposa i els nostres dos fills. Jo vaig sobreviure, però les greus lesions que vaig patir van impedir que continués treballant.
Aquell dia la meva vida va fer un gir total. Quan recordo i escric sobre aquesta trista etapa de la meva vida, com deia al començament, estic sol. Als matins, per distreure'm i caminar una mica, surto a donar un vol. A les tardes, em dedico a la meva apassionant afició: escriure relats i novel·les. Les tinc publicades sota pseudònim. Això i escoltar música amb el bon equip que tinc em relaxa i tranquil·litza. També dibuixo molt mentre escolto les meves cançons preferides.
Ah, i una cosa molt important: el conductor responsable d'aquell accident anava ebri. Totalment ebri. Per això va perdre el control. Quan s'agafa un volant, mai, mai s'ha de beure.

Després de l'accident, em vaig trobar en un estat de desolació profunda. Cada dia em semblava un repte insuperable. Els records dels moments feliços amb la meva família em perseguien constantment. Veure famílies felices al meu voltant només intensificava el meu dolor. No obstant això, amb el temps, vaig decidir que havia de trobar una manera de seguir endavant. La meva passió per l'escriptura i el dibuix es van convertir en el meu refugi, una vàlvula d'escapament per a les meves emocions i el meu dolor. Escriure relats i novel·les em permet expressar-me d'una manera que mai havia imaginat. Em submergeixo en mons ficticis, creant personatges i històries que, en certa manera, m'ajuden a processar la meva pròpia experiència. El dibuix, d'altra banda, em dona un sentit de pau i tranquil·litat que difícilment puc trobar en altres activitats. Cada traç de llapis sobre el paper és un pas més cap a la curació.
Així i tot, el buit que ha deixat la pèrdua de la meva família és immens. No hi ha res que pugui omplir-lo completament, però he après a viure amb aquest buit, a acceptar-lo com una part de mi. Quan camino sol als matins o em perdo en els meus pensaments escoltant música, sento que, d'alguna manera, els porto amb mi. El dolor de la seva absència és constant, però també ho és l'amor que sento per ells. És aquest amor el que em dona força per continuar.

La meva vida no és la que havia imaginat, però encara té valor i significat. He après a apreciar els petits moments de felicitat i a trobar consol en les meves aficions. I, malgrat tot, segueixo endavant, amb el consol que el futur encara pot oferir-me moments de pau i alegria.