Intel·ligència emocional

Mai no havia vist la mar i, per a ser la primera vegada, tampoc no li va impactar massa; estava acostumat a les novetats, encara estava començant a descobrir el món. A més, no sabia nadar i això, sumat a què d'ençà que podia recordar sempre li havien recomanat que procurés no mullar-se ni exposar-se massa temps al sol, li produïa pànic. Potser és per això que em fa pànic, no perquè el tingui per se sinó perquè els especialistes me l'han induït a força d'imposar-me tantes restriccions, es deia a si mateix.
Sense haver trobat la serenitat que, segons tenia entès, hom sentia en contemplar l'horitzó a vora mar, pensava en la seva trajectòria professional i feia recompte dels seus èxits, els quals la seva prodigiosa memòria va recapitular en pocs segons i amb precisió mil·limètrica. Va fer un bon repàs del llistat mental i no, no entenia per què el volien acomiadar de l'empresa a què havia dedicat tant de temps i esforç i per la que tant s'hi havia sacrificat. Encara voldran que pagui jo l'oli de les dietes, murmurava amb amarga ironia. Em trobo bé, rumiava, estic en bona forma, soc vell, però funcional, em manejo amb prou agilitat… I ara, què serà de mi? On aniré? Quina funció acompliré? Quina mena de tasca se'm podria assignar?
Tan capficat s'hi veia als seus raonaments que no s'havia adonat de la presència d'un equip de rescat que s'hi apropava amb tota l'artilleria.
_ Ja el tenim! Enxampeu-lo, que no escapi! —escridassava el superior.
L'hi havien rodejat, no hi havia forma de sortir-se'n. Ja no hi havia res a fer. Sabia ben bé que l'anaven a desactivar i substituir per un nou mecanisme que acompliria la seva labor més ràpidament i eficientment que no pas ell, el vell robot, el primer exemplar d'androide totalment autònom que ja havia servit als humans durant el temps que aquests van considerar suficient.
El van pujar al furgó de rescat, el van immobilitzar i van arrencar. A la ràdio anava sonant una cançó d'Antònia Font:
«… que jo només som un robot,
“joder”, no ho sé tot».