L'últim descens als inferns

Ja no podia suportar-ho més; la sobreprotecció materna estava ofegant-la i va prendre una determinació. Se'n havia de desfer d'ella fos com fos. El seu company n'estava d'acord, la situació era insostenible; no podien passar sis mesos a l'any separats només pel caprici d'una mare obsessiva que troba l'alè vital en controlar tots els moviments de la seva filla i que l'obliga a viure amb ella, i els altres sis mesos que podien viure junts, mai no els deixava tranquils i es plantava de visita gairebé a cada estona, més sovint del que es podria considerar acceptable. És un malson, és un infern tot això, ja som adults, hem de parlar seriosament amb ella, van decidir.

Un sopar fou el leitmotiv per dir-li que ja n'hi havia prou. L'havien convidat a casa d'ell, fet que li va estranyar perquè mai no havia rebut cap invitació, sempre hi havia acudit quan li havia vingut de gust, i la seva suspicàcia li deia que alguna cosa es duien entre mans, però va accedir a anar-hi; no pensava deixar la seva filla sola amb aquell energumen. És el moment, ara o mai, es va dir la parella amb la mirada, i mentre paraven taula li van explicar els termes i les condicions que a partir d'aquell instant anaven a regir les seves relacions.

- Mira, mare, si tant vols estar amb mi, apa, doncs bé, així ens ho farem; et quedaràs aquí baix -li va etzibar-. M'agrada l'escalfor que hi fa i a més el meu company és un cuiner excepcional. I deixa de fer bruixeries per ressecar la terra i els cultius o haurem de prendre mesures més dràstiques.
- Ja m'ho rumiava jo, desagraïda, que ets una... Ens castigaran les moires, ja ho veuràs! -deia entre sanglots.
-Tant se'm fan les moires, igualment penso passar aquí tota l'eternitat.

Demèter va fer un gest de resignació i es va apropar a la caldera per ajudar el seu gendre a servir el sopar, però ell va refusar cortesament l'oferiment i la va fer seure. Persèfone somreia complaguda mentre contemplava com el seu estimat escudellava la sopa i treia un ganivet de carnisser.