Antropologia Cultural

Quan al mico més agressiu del seu clan se li va acudir agafar un pal per colpejar un altre mico, la resta dels membres que observaven perplexos l'escena aviat van reaccionar i van imitar el gest, però, el més maldestre de tots, el que mai no en feia una al dret, va provar l'instrument amb si mateix i se'l va estavellar al cap, tot provocant les rialles dels altres simis. Entre els crits aguts, el mico més eixerit el va assenyalar i començà a fer gests de burla imitant el procediment absurd de qui era el seu cosí; tots hi van aplaudir i tant ho van gaudir que decidiren repetir-ho diàriament. Cada tarda es reunien al mateix lloc per tal de recrear la pantomima només que per esbarjo i representaven els papers per torns, cadascun interpretant un dels personatges: l'agressor, la víctima d'agressió, el poca-traça i el cosí llest que l'imita. El públic sempre acabava rient i aplaudint, i tothom tornava al seu arbre ben content i animat. Allò va esdevenir en més que un costum, en una forma primitiva d'art dramàtic i, perpetuant-se en el temps, al teatre mut dels micos s'hi va anar incorporant la parla primigènia de tal mode que quan la seva descendència va poder introduir el llenguatge, a l'hora de reproduir l'escena el més llest s'hi va adreçar al poca-traça amb un mot sarcàstic que al·ludia a la seva manca de destresa.

_ Paldemico, vine aquí ara mateix! Deixa en pau el teu cosí! Però, es pot saber què hi fas, amb aquest pal? Dona'm això! M'estàs esgotant la paciència!

El nen va voler sortir corrent, però la seva mare el va agafar per l'orella, li va treure el pal de les mans i el va fer entrar a casa arrossegant-lo cap a dins. L'endemà, Paldemico es va tornar a reunir amb tota la xicalla del barri per representar la mateixa escena sense ni tan sols sospitar que es tractava, ni més ni menys, que de la primera obra de teatre de la història de la humanitat, la que van compondre els seus propis ancestres i dels qui, a més del gust per l'art dramàtic, també havia heretat el malnom.