El plat fred de la venjança

Tenia tretze anys quan la van violar. Caminava de pressa cap a l'antic molí, com sempre que s'emprenyava amb la seva mare, però ara s'adreçava al seu habitual refugi perquè ja no la tenia; havia faltat aqueix matí. Virgília estava enfurismada amb ella perquè havia mort deixant-la sola amb el seu pare, amb qui encara s'entenia menys. Tot pujant-hi per l'escala, dos nois més grans que ella van aparèixer del no res rient i escridassant, Ja ets lliure, la teva mare ja no podrà prohibir-te que surtis amb nosaltres!, No surto amb vosaltres perquè no em ve de gust, borinots, jo festejo amb Tomàs i ja ho sabeu, Clar, però ara ell no hi és i volem fer-te companyia i alleujar-te el dol, Deixeu-me sola! Però Joanet i Tonet no se'n van anar sense abans fer de les seves. El seu pare no la va creure; Tomàs, tampoc, i així es va jurar a si mateixa que algun dia es venjaria de tots ells. El que no podia saber en aquell moment era que, tretze anys més tard, la set de venjança acabaria amb la seva pròpia vida.

Un gat negre que sovint la seguia pertot arreu va arribar a la porta de casa seva en el precís instant en què havia decidit suïcidar-se, si bé aquest cop anava seguit d'altres dotze gats negres més, que començaren a miolar tots alhora mentre esgarrapaven la fusta amb insistència. No va servir de res l'acció conjunta; Virgília era ja un cadàver. La presència de tal bandada va cridar l'atenció del veïnat, que s'hi va apropar a poc a poc; primer els veïns del mateix carrer, tot seguit els dels carrers contigus, després els de la resta del poble i en darrer lloc, el nou alcalde, qui començava a sospitar que la desaparició de l'ex-alcaldessa no es tractava d'un fet casual ni es devia a les qüestions de malversació que adduïa la policia. De tota manera, el cas ja no tenia solució; eren tots morts, víctimes i botxins.

Els tretze gats negres van seguir la comitiva que portava el cos inert de Virgília fins a l'entrada del crematori, nº13 del Carrer de la Verge del municipi Tretze Aigües.