Joc de bales

Encara no coneixia la mort, i aquell llibre desaparegut a un dinar familiar fou la seva primera pèrdua significativa. Arran de perdre el llibre que més s'estimava va començar a voler abassegar-ho tot. Quan assistia a un convit, tastava els plats que servien abans que estiguessin disposats a taula. Tant se li feien els gests de retret que tots plegats li adreçaven; la mare, el pare, les tietes i, per descomptat, Tomàs. Ell era qui més deixava entreveure el seu enuig, tot dedicant-me mirades que destil·laven odi amb els ulls encesos i oberts com si fes un esforç titànic per poder fixar-s'hi bé i com si de pura incredulitat els obrís més, tant que semblava que se li'n sortirien de les òrbites i rodolarien pel terra com les bales de vidre de la seva col·lecció, conservades des de la infància i que treia en moments de tedi per fer-les sonar entre els dits gruixuts com botifarres i, maldestre com era, li relliscaven dels ditots i ballaven pels racons rebotent unes contra altres com en un vals d'esquizofrènics, i em posava força nerviosa, perquè m'imaginava que eren ulls de vidre com el de la tieta, que amb l'ull bo em mirava amb acerbitat a la vetlla de Tomàs, i també a la del pare, i per si fos poc em van fer desaparèixer el meu llibre favorit, el que m'acompanyava des de petita com a Tomàs les seves bales, el meu llibre de capçalera, la capçalera d'un futur incert, i que suposava per a mi més que una referència a allò passat que perdura i mai no es corromp, l'aferrament al present que sentim quan ens retrobem amb allò que mai no hem perdut. Però me'l van perdre i jo no puc pensar més que en...
S'ho rumiava sovint, i tanmateix a hores d'ara tot això s'havia acabat. Eren ja tots morts i ella es percebia més viva que mai. Una nova ciutat, una nova feina i la mà d'un desconegut amb els ulls vidriosos com les bales de Tomàs que, tot disculpant-se amb veu melosa per increpar-la d'aquell mode, li va estendre un llibre. Era el seu llibre. I va creure que, per fi, la fortuna començava a somriure-li.