Infidelitats o Bogeria

Un relat de: atram

N'estava convençuda, sí. El seu marit l'enganyava. Amb una o, potser, segurament amb vàries. La prova era la clàssica: ell tornava sempre molt tard de treballar a la nit. Feia setmanes, potser mesos, que no feien l'amor. Tampoc mai no parlaven, tan sols discutien. Però ell intentava compensar la seva absència omplint-la de petits regals.

Ella havia perdut la gana, el son, els nervis. Ja no advertia què havia estat primer, si el seu desànim o l'absència del marit. De fet havia perdut la noció del temps. I sense esma, absent, amb prou feines posava a sopar i a dormir els seus fills cada vespre. Ho feia des del silenci, mecànicament, com una autòmat.

Ara, a més, estava segura que esperava un altre fill. Ho sentia dins seu. No havia tingut cap falta, i ni tan sols cap de les dues proves de l'embaràs que s'havia fet indicava encara res. Feia tot un dia que les tenia allà posades, una damunt la calaixera, presidint la sala, i l'altra vora el telèfon, esperant que aparegués el senyal positiu. Perquè ell ho veiés en arribar.

Feia moltes hores que era asseguda al sofà, fumant. Potser tot el dia. Havia caigut la nit i era a les fosques. La cara d'acer i els ulls inexpressius. La ràbia sense control la posseïa, els pensaments obsessius la torturaven. L'esperava amatent, amb calculada contenció, per a fer esclatar el terror i la ira de la gelosia, aquella nit, quan arribés. El faria fora de casa. No seria la primera vegada, però sí la definitiva.

Trucaren el timbre de la porta. Què estrany, li semblava que era ben tard, però no ho sabria confirmar. Mirà per l'espiell. Una nena d'onze anys, amb cara entre espantada i innocent, era allà dreta. Ulls verds, cabells rossos i estirats. Era la seva filla gran. Què feia venint del carrer, en pijama, a aquelles hores? No l'havia deixat dormint feia estona al seu llit? Li obrí la porta d'una revolada.

Tot va ésser molt ràpid. De darrera la nena, ara color de cera, sorgiren dos homes de blanc, amb una xeringa. S'abalançaren sobre ella. Forcejà de manera sobrehumana per a alliberar-se'n, en va. Arrencà a cridar, posseïda, quan veié que darrera dels dos infermers encara apareixien el seu marit i el seu germà, mentre la seva filla arrencava a plorar observant l'escena. I la seva altra filla, més petita, d'ulls grossos i negres, sortia del llit tremolant per veure com, una vegada més, s'enduien a la seva mare al frenopàtic.

Comentaris

  • Bo, ...[Ofensiu]
    Clar de lluna | 17-03-2008 | Valoració: 10

    ...molt bo! Crec que ja t'ho han dit tot, però molt bon gir de la història, sí senyor! Un drama familiar totalment diferent al que imaginem a les primeres línies! Molt ben aconseguit!

    M'ha agradat molt!

    Una abraçada!

  • hola, ... [Ofensiu]
    Helicoide | 03-04-2007

    ja em vas avisar que anés endavant, a mirar altres relats teus i que anés als més nous. I sí, en aquest la petita qüestió de les frases massa llargues enganxades amb comes, les soluciones amb bona mesura, se n'escapa alguna, però, no es nota (ui, se me n'ha colat una a mi!).

    Tens un lleguatge clar i es nota que el domines, és àgil i te'l fas teu, una caractérística no massa habitual. No és planer enganxa. Un bon relat amb el toc carecteístic de relats, aquells finals amb sorpresa que són els que més agraden a la gent de la pàgina, a mi en particular no em convencen a totes hores, ja que al final l'estàs esperant. Està bé com a divertimento puntual però aquí se'n fa un us excessiu. No és el teu cas, expliques una història i la desembolupes, tot i que potser aquest és el títol que pot donar a entendre quelcom. Amb títols tant suggerents que tens, aquest és el que m'agrada menys. Felicitats atram, le meves més sinceres disculpes.

    Heli.

  • Una petita incursió...[Ofensiu]
    NiNeL | 20-03-2007

    Sempre és interessant (Relat interessant, coma!!) posar-se en la pell del malalt/assassí/dolent. És un tema que m'atreu, perquè pots enganar el lector amb total impunitat, perquè pots contar el que te doni la gana i n'estàs excusat. Recorda vagament el nostre estimat DL.

    I així ha estat al teu relat. Hi esperava una sorpresa al final (altrament, quina gràcia tendria?), i ha arribat en forma de bogeria. Tot el que conta se'n va en orris, ja no val. Perquè és boja. Purament i simple.

    Com sempre, un plaer la teva proximitat.

    NiNeL

  • Leela | 27-02-2007

    He vingut a llegir aquest relat arrel del comentari que m'has fet. En quan l'he llegit he recordat que ja ho havia fet feia un temps :-)però no t'havia fet cap comentari.
    La primera part del relat sembla la vida d'una persona infeliç, que no se sent a gust amb la vida que porta. Una persona que s'ha deixat anar i es deixa portar per la vida sense cap mena d'il·lusió, deprimida. Quan pensa que està embarassada de nou hi ha quelcom que comença a fer-se estrany. Potser una mica d'obsessió al deixar les proves tot un dia ‘a la vista'. Trobo que descrius molt bé la sensació amb les paraules següents: ‘ la cara d'acer i els ulls inexpressius'. Sembla una persona que ha girat la ràbia que sent cap a dins, cap a ella mateixa, enlloc de fer-ho cap enfora, en un esclat visceral. A partir d'aquest punt comença a fer por, sobretot l'espera prèvia a l'esclat de la ira. A partir d'aquest punt tot dóna un gir surrealista que ens endinsa dins de la pròpia ment de la protagonista. M'ha agradat especialment aquest ‘canvi de lloc' de la filla, que és el que dóna el punt de bogeria adequat. No veu coses totalment estranyes, sinó coses que estan fora de lloc. Mostres molt bé la manca de coherència a la que pot arribar una ment, el transtorn al que es pot arribar quan veus que t'has desarrelat del món, de la teva vida, quan t'ho mires amb ulls d'acer perquè la ràbia, el dolor, la tristesa i tot plegat s'ha girat penses que s'ha girat en contra teu. En definitiva el que més m'ha agradat del teu relat és la porta oberta que m'ha semblat que has deixat. El límit entre la bogeria i la cordura és molt fi, i tots tenim moments de bogeria que poden veure's reflectits amb l'escena que dibuixes a l'inici del teu relat. Penso que el que és realment terrorífic és precisament això, que tots potencialment puguem arribar a perdre el cap sense ni tan sols saber com ha estat.

  • Hola!! Voltava pels teus escrits[Ofensiu]
    Màndalf | 24-01-2007

    fins que he trobat prosa... bé, no és que no m'agradi la poesia, eh, però prefereixo comentar prosa que se'm dóna millor, què hi farem...

    Molt bé aquest relat, genera una atmosfera una mica angoixant perquè ella sembla molt preocupada per la situació que l'envolta i al final resulta que tot està al seu cap, les obsessions, les tribulacions i la malaltia. De fet ella es pensa que està bé, ens poses precisament en el seu lloc durant la major part del relat; ella té la raó. Fins que arriba la resta del món i ens fa veure la realitat.
    Sobtant i molt ben aconseguida la part final.

    Un però? El títol desvetlla una mica el misteri, fa intuir que potser hi haurà un gir de bogeria a la història. Però no trenca res, ni ho desmillora, també està bé.

  • Fantasmes[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-01-2007 | Valoració: 10

    Un relat que conté un dels monstres que més espant desperten, un d'aquells fantasmes que tots preferiríem tenir ben fermats amb cadenes, panys i voltes de clau: la bogeria, precisament perquè és un ésser de límits difícils de definir, perquè es vesteix amb colors canviants i segons la moda pot resultar xocant o perfectament integrada en l'entorn, no avisa amb antelació de la seva presència i es pot instal·lar en la nostra companyia sense que tinguem cap indici... fins que és tard, molt tard.
    En quin moment aquella tendència que manifestem a ser gelosos o possessius es pot considerar malaltissa? Fins a quin punt les nostres manies, preferències, fòbies, estan justificades o resulten desproporcionades? Quan arribem al límit de la imaginació, de la creativitat, del somni i entrem en els dominis de la paranoia, de l'esquizofrènia, del desequilibri?
    Forta personalitat, originalitat o... bogeria incipient?
    Inspiració o possessió?
    Geni o malaltia?

    El teu relat desperta aquest fantasma, el desferma de les cadenes i el fa ballar. Del paràgraf inicial al final, tota un trajecte ben desvetllat a partir de petites pistes, de paraules clau deixades anar aquí i allà, fins abocar el desenllaç com un doll d'aigua freda damunt l'aparent normalitat del discurs personal.

    Enhorabona!

    T'envio una abraçada tranqui-la, sedant, de les que escalfen... si la vols,
    Unaquimera

  • ciosauri | 10-01-2007

    Molt bó. I fa un xic de por. I si algun dia ens venen a buscar a nosaltres, que estem tan convençuts que tenim raó, que el que veiem i pensem és la realitat? Això és el que m'ha suggerit el relat.

  • És curiós..[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 10-01-2007 | Valoració: 10

    com en un relat pots jugar, com ho has sabut fer tu, a influenciar al lector. Des del començament ens fas posar en la pell d'una dona que pateix de gelosia, sembla que justificada, i ens fas gairebé sentir les estrabades de ràbia i dolor, mentre espera l'arribada del seu marit. Només he dubtat un instant quan he llegit allò de la prova d'embaràs... línies més amunt llegia que feia setmanes, potser mesos que no... Fins i tot aquesta petita pista que apuntava cap a la bogeria m'ha semblat molt oportuna.
    Felicitats i una abraçada

  • Hola![Ofensiu]
    Carles Malet | 09-01-2007

    Et llegeixo per primer cop, i me n'alegro d'haver-ho fet. Si hagués de definir aquest relat d'alguna manera, el primer mot que se m'acudeix és "correcció". Bona estructura, bon tempo i un gir al final de la història que l'arrodoneix. En definitiva, bona prosa.

    Salutacions i fins aviat. Ens llegim!

    Carles

  • | 09-01-2007

    un relat amb un estil simple i directe, directe a narrar una història ben trobada. Comences orientant-nos en contra del marit, des del punt de vista de la mare, fins que truquen a la porta. Una escena, llavors, de mig misteri, acabada amb el desenllaç que ho capgira tot.

    Les sospites poden molt sovint no tenir cap mena de fonament, o fonamentar-se d'una altra manera, en la bogeria del que les té.

    Bon relat!

    Dan

  • canvi de registre[Ofensiu]
    neret | 07-01-2007

    un relat diguem-ne que "normal" o "clàssic" amb el que demostres que també te'n surts amb un estil més acadèmic. De fet crec que per poder innovar, primer s'han de conèixer les normes, la gent que es tira de cap a la rima lliure em fan una mica de por.

    El conte en sí, ben portat, ens descoloca posant-nos en la pell de la protagonista fins a arribar al gir final, que ens demostra que estàvem mirant la cara equivocada del prisma de la història.

    M'ha agradat, però de tota manera, m'atreuen més els altres relats que tens, més difícils de trobar per aquí.

    Ah per cert, si l'enviaves al concurs crec que t'has oblidat de marcar la casella del final... no?

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de atram

atram

45 Relats

221 Comentaris

68538 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
______________

Dalai Lama:

"El propòsit de la nostra existència és buscar la felicitat".

______________

Us deixo aquí els enllaços dels usuaris compartits al web:

el repte
repte poètic
nanorepte
En record a Lilith
Dia de la dona: donna
un autor, un vers: poemes

També us recomano el blog "dibuixets busquen versets" de'n rnbonet, que també trobareu pel fòrum.

I si us interessa, aneu al blog on parlem de temes diversos, bàsicament "filosòfics":

el laberint de les idees
______________

AGRAEIXO QUALSEVOL COMENTARI QUE EM VULGUEU FER. LES VOSTRES OBSERVACIONS SÓN SEMPRE BENVINGUDES.
GRÀCIES PER LLEGIR-ME!

atram.