Dolor amb apòsit, pop blau i clímax volatilitzat

El salibós llimac es deixondeix.
Fètid desdentat, llisca damunt la sorra
i lentament s’acosta a la batalla
-aquell pop blau se’n riu de mi-:
“què en saps, tu, de viure fora l’aigua?”-
li etzibo del sofà estant.

Vagues per la cresta de les ones
surfejant damunt la llum, llepant
el plom del mercuri d’un miratge.

El plàstic enmarcat, hipnòtic,
damunt la televisió,
ja no em parla
de tot això, ni de res.
Ni més, ni menys.

La punta dels dits juguen
un afèrrim pols amb el destí
des de la cònsola viciada.
Un glop de gas paralitza
l’emoció enrabenada
creixent cap al clímax .

Paper d’estrassa per sabó,
urpes de drac per pinta,
polsim de sílex per col·liri.
Cures atentes acullen de fons
uns càntics espirituals reclamant
apòsits amb animalons pintats.

No sabrem mai més si va ser una
il·lusió, o un testimoni del dolor,
el mal de panxa del batut indigest.