Els dolços pastissos de la Verònica

Era al seient de darrere d'un Cadillac, al peu del Tibidabo, on acabava d'ésser ben magrejada per un paio amb tupè llustrós i cara de bevedor. S'incorporà, mentre es cordava lentament els sostenidors sedosos que embolcallaven el seu últim regal d'aniversari: ben rodons, ben farcits, amb la textura òptima sota la pell llisa i fina, ara delicadament cicatritzada per la banda més amagada, just sota el plec de davall la sina, molt subtil. Els seus pits nous.

L'albada clarejava i la ràdio sintonitzava una emissora d'èxits dels 80, on ara sonava una malenconiosa i antiga cançó de Loquillo. Davant ella s'obria la vista panoràmica de la ciutat, banyada en tons taronges i roses violats. Albirava les cases grisoses difuminades per una broma metàl·lica i la mar al fons, d'un blau lànguid i enlluernador. A l'esquerra, Badalona i les tres xemeneies de Sant Adrià, tocant a Diagonal Mar i al Parc del Fòrum. A la dreta del tot, la muntanya de Montjuïc amb el castell ben visible i el palau del MNAC. Encara una mica més enllà, s'intuïen l'Hospitalet, el Prat i l'aeroport. Enmig del quadre, l'Eixample i Ciutat Vella presidien l'escena, estenent-se fins arran del Port.

La Verònica sabia que era el moment de tocar el dos amb el cap ben alt, mostrant un somriure ampli i despreocupat. L'experiència li deia que només amb aquest gest d'heroïna contemporània optaria, potser, a la remota possibilitat que el príncep d'aquella nit (tot un miratge) volgués trucar-la un altre dia. Era un home ben dotat i de músculs tornejats, morè, atractiu. Amb un punt galant i fins i tot afalagador. Però només fins que havia sortit el sol. L'alba havia transformat el seductor nocturn en un perdedor immadur. Sense ofici ni benefici. Com tots amb els qui s'acabava arreplegant. Ja li estaven bé per passar una nit i així, fugaçment, sentir-se com una diva. Ella, la Verònica, ja hi posava sempre el glamur necessari per a vestir-ho tot amb l'aurèola justa de pel·lícula de cine.

Ja era diumenge i ben aviat el Tramvia Blau començaria les seves lentes i incomptables anades i vingudes sobre els rails (temps enrere enclotats entre l'empedrat, ara mostrant-se tímidament, engolits per l'asfalt), baixant des de la volta del Tibidabo, al Peu del Funicular just davant el Merbeyé i el Mirablau, fins a la plaça Kennedy (qui deuria tenir la pensada de posar un nom tan aliè a la ciutat a una Plaça de Barcelona?). Allà agafaria els Ferrocarrils fins a Gràcia, el seu barri.

Començà a enfilar des del final de la Carretera de les Aigües a peu, en precari equilibri etílic sobre uns talons massa alts com per a caminar-hi a aquelles hores. Amb l'aire descompassat de les figures fantasmagòriques i una mica esperpèntiques típiques de les matinades dels caps de setmana. El seu amant nocturn es quedà allà, solitari, mentre els raigs solars anaven omplint l'escena d'una presència estranya: cigarreta laxa al llavi, cap enrere, ulls clucs... Restaria així vés a saber quanta estona. Segurament s'adormiria al cotxe fins a migdia.

Ella tindria el temps just per a una dutxa, una becaina d'un parell d'hores escasses i esmorzar amb calma, sola, com cada dissabte i diumenge, repassant els moments àlgids de la nit passada amb la seva última presa.

Creuà Gràcia vorejant el Mercat de la Llibertat, i des del Carrer Gran fins a la Plaça Rovira, on hi tenia la pastisseria, a tocar de casa seva. La família havia començat el negoci a Sants, on tenien l'obrador i on treballaven els pares i la germana. Feia un parell d'anys havien obert la botiga de Gràcia, que duia ella sola.

Va obrir puntual, poc abans de les deu. Sense que els estralls d'una nit en blanc se li notessin gens. Lluminosa darrere el taulell, amb les ungles de porcellana pintades amb incrustacions de purpurina, davantal blanc sobre la brusa de gran escot, mostrant provocativament l'arrel dels seus pits rosats i ben esculpits. Tan dolça com les neveres farcides de nata, trufa i delícies confitades.

Passà el matí venent croissants i pastissos de fruites delicades als seus clients habituals dels diumenges. Petant la xerrada, sobreactuada, i atenent-los amb l'arremolinada simpatia de barri que la caracteritzava. Al migdia aniria a dinar a casa la tieta, on s'hi aplegava, els diumenges, quasi tota la família.

A l'hora de plegar, arreglar-se al mirall i abaixar la persiana era un ritual tot en un sol gest. Mai no sortia al carrer sense tenir la sensació d'estar impecable. Ella acostumava a dir que s'havia d'estar sempre a punt pel que pogués aparèixer.

Travessà la plaça Rovira, passant vora l'escultura del senyor de qui prenia el nom i que , com sempre, continuava allà assegut en aquell banc de pedra, amb els seus barret i bastó d'època. Continuà fins al carrer del Robí, passant primer per la plaça de la Virreina (antigament, Plaça de Sant Joan) amb la seva església i els seus coloms bevent a la font, per ullar si hi veia algun conegut fent l'aperitiu. Aquell dia no hi trobà ningú, així que picà a la porta de la finca senyorial que feia cantó i en pujà les escales.

Ja hi eren tots, al voltant de la taula. La tieta i el tiet (que no tenien fills), els seus pares, la seva germana (que era una mica més jove) i el germà gran amb la seva dona. Mentre els servia els canelons, la tieta explicà que havia sabut que el tiet Paco (l'altre germà, que mai no era convidat a dinar) necessitava un trasplantament de pulmó urgent. Es veia que a la seguretat social la llista d'espera era d'un any com a mínim, i a ell el metge li donava un mes de vida. Dos a tot estirar. L'única esperança era pagar i anar per la privada. La conversa acabà ràpid amb un parell de comentaris de la mare de la Verònica i la de la mateixa tieta a l'uníson: "Espero que no tingui la barra de tornar a venir a demanar-nos diners!". "Jo no penso esquitxar més calés! ja s'apanyarà!". "Que reculli el que ell mateix ha buscat!".

El tiet Paco, al qual la Verònica, malgrat tot, tenia molt d'afecte per la seva simpatia murri, havia estat apartat de la família, poc a poc, després de perdre la feina, arruïnar-se i acabar quedant-se al carrer. Havia caigut en una espiral de deixadesa que l'havia fet abandonar-se a la beguda i emmalaltir. Les seves germanes, fartes de deixar-li diners que mai no tornava, i cansades de la seva persistent actitud feliç de bon vivant, l'havien abandonat a la seva sort. Les últimes notícies eren que, malgrat els seus cinquanta anys llargs, vivia en una casa ocupada del barri, compartint crostons de pa i flassada amb adolescents i gossos, rampinyant el que podia.

"Per què no li paguen l'operació entre les dues germanes?", pensava la Verònica. "Fins a quins límits arriba la contradicció humana i la misèria entre germans?". A ella prou que li havien regalat l'operació de les seves sines, que havia costat més de mig milió de les antigues pessetes. Una quantitat respectable per a uns botiguers, que es passaven tots els caps de setmana i els festius a la pastisseria! Però la mare en tenia tantes ganes com ella, de que s'operés d'estètica. Tant era així que li havia dit, en el seu moment, que només li donaria els diners si era per a operar-se, però que ni cinc per gastar-s'ho en qualsevol altre cosa: ni un viatge, ni un ajut per a la hipoteca del seu piset minúscul com una bombonera, ni per a instal·lar l'aire condicionat a la botiga. A la seva germana petita ara també li pagaria una liposucció. Aquesta era la condició, i la voluntat amb la qual volia invertir en les seves filles, això o res.

Aquell vespre, després de fer una mica de migdiada, com solia els diumenges a la tarda, havia quedat amb el seu amic de l'ànima, que era gay, per anar plegats al Verdi. Ella era una incondicional de les pel·lícules en versió original que passaven a les sales alternatives més antigues de Barcelona. El ritual era fer una cervesa als volts del cine, ja fos a la plaça Revolució, a Diamant o a la mateixa Virreina i escollir la pel·lícula amb els fulls explicatius en mà Fer la cua per entrar, tot observant i examinant els homes que també s'esperaven, mentre se'ls disputaven entre riallades desinhibides i l'expressivitat pròpia dels experts proletaris de la seducció. Llavors, intentaven seure sempre ben a la vora d'alguna d'aquestes víctimes i, si veien que estava sol, hi establien una conversa entre banal i cinèfila. En sortir, si tot havia fluït, el convidaven a sumar-se a ells per prendre plegats un margarita a qualsevol dels bars del carrer de la Perla, o baixant Torrent de l'Olla, anant cap a la plaça del Sol, mentre continuaven el joc per veure qui s'enduia la presa. Si no es donava el cas, ells dos sols se'l prenien també, el margarita, i s'explicaven els últims èxits nocturns amb pèls i senyals. Com si d'una competició es tractés.

Poques setmanes més tard la Verònica anà, d'amagat de la família, a veure el seu tiet Paco, que era a l'hospital ingressat. Mentre pujava les escales, recordava quan, de petita, se l'enduia a atipar-se de gelats a can Sirvent, al carrer de l'Escorial, d'amagat de la mare i la tieta. En arribar a l'habitació, compartida amb un altre malalt també crític, encara hi trobà l'home de món i vividor que ella adorava. Exhibint la despreocupació que sempre l'havia fet triomfar entre les dones i fracassar en la vida. En veure-la encara li quedà humor per elogiar la llampant davantera de la neboda. I ella, encantada d'alegrar-li la vista, li tornà les floretes. El que fos per no mostrar-li la compassió i la llàstima que li despertava. I per amagar la ràbia que li generava la impotència de l'actitud tan miserable de la seva mare i de la tieta.

La Verònica va ser la única persona que el visità en les setmanes d'aquell últim ingrés. Cada vegada que el veia el trobava més marcit, esforçant-se per fer bons els intents dels metges per allargar-li la vida fins que no arribés la operació. No hi serien a temps. Varen passar la darrera tarda conversant com si res passés, sense esmentar ni tan sols la malaltia, ni l'hospital, ni l'
operació, ni la família. Esborrant tot context de tragèdia. Ella primer es va fer pregar una mica, però finalment li proporcionà, d'amagat, un últim cigarret quan ell li'n demanà. Tanmateix sabia que no hi havia remei, i que el seu tiet fins al darrer instant seria un ganàpia despreocupat. Ella entenia molt bé que els seus petits vicis eren els seus grans plaers, i ho veia cada vegada que la cara cruixida i arrugada d'aquell pobre home es transformava en una ganyota de goig: aquells minuts de glòria bé s'ho valien, enmig d'una vida tan mísera i mediocre.

En el fons ella i ell no eren tan diferents, cadascun amb els seus vicis i la monotonia grisa que els atrapava. I els homes que ella buscava, previsiblement, també podien acabar essent un tiet Paco, sols i malalts. Havent viscut una joventut al límit dels plaers, però sempre, sempre amb l'orgull de l'experiència i sense voluntat (ni pensaments!) de viure la vida de cap altra manera.