Infant captaire

Caram, brins, quin poema!

Has recollit amb destresa i encert tots els estímuls que ofereix l'obra pictòrica per confegir uns versos que parlen de tristor i mostren la misèria en què viu la criatura humana, però també recullen la bellesa de l'entorn, la generositat dels fruits de la terra, el color de les flors en companyia dels brins ( bona al·lusió, aquesta, ;-)) ) que constitueixen l'escenari de la pobresa...

La dualitat d'ambdues realitats, vegetació i nena, la proximitat d'allò que totes dues figures representen, ha donat peu a un poema que ofereix líricament una reflexió contextualitzada i oportuna que juga un paper de denúncia social sense abandonar el seu esperit poètic.

Sort que he vingut fins el teu espai a rellegir alguna obra teva, i anant amunt i avall he trobat aquest Infant captaire que s'havia escolat en el temps de l'estiu passat: hauria estat una llàstima perdre-m'ho!

T'envio una abraçada admirada,
Unaquimera

la teva sensibil·litat és demostra rere els teus poemes.
La capacitat de veure una imatge i plasmar-ho en lletres com ho has fet tu

Enhorabona

Gracies per comentar-me. Un poema preciós que narra una dura realitat, si senyor.

Petons!

Bruna

Un encant de poesia per a una figura bella que amaga dins seu la bruta misèria del món i un destí més que incert.
Poesia complerta i punyent a l'hora de mesclar la tendresa i la perdició, realitats força vegades invisibles quan es barregen.


Sergi

i preciósa pintura

Poema molt sensible i punyent. Ben cert el que escrius.

Condemnem un infant a fer de captaire no a ser-ho, perquè mai no som captaires per voluntat pròpia. També massa sovint els robem la infància. Encara no som humans, i de vegades em fa vergonya pertànyer a l'espècie humana. Un poema veritablement colpidor.

Una abraçada.
onatge

El teu poema m'ha semblat una magnífica recreació del quadre d'Ilya Repin. També trobe molt original que el subjecte poètic siguen les roselles, que volen en un primer moment alegrar l'esguard de l'infant amb la seua presència, i que no entenen que enmig de tanta abundància de camps de blat hi haja qui passe gana. Quelcom prou habitual al nostre món...

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Bones vacances d'estiu!

Contemplar el quadre tot llegint el teu poema és aprofundir en els sentiments que l'artista ens vol transmetre amb tanta senzillesa i perfecció.
Felicitats !
Una càlida abraçada,
Núria

Amb els comentaris que em precedeixen crec que ja han manifestat l'essència del teu poema. Hi estic totalment d'acord. Només em cal afegir que llegint-te vaig aprenent mica en mica i potser algun dia m'aventuraré a escriure poesia més sovint. T'admiro molt com a persona sensible que ets i també com a bona relataire.
Gràcies pels teus comentaris tan encoratjadors. T'envio un petó ben fort, brins.

Mercè

Un poema que va directe al cor. Has brodat el quadre amb els teus brins ben pinzellats. Sembla estrany que d'una escena, contemplada amb uns ulls plens de tristor, en pugui sortir tanta bellesa, Tant el poema com la pintura son deliciosos. Com és nota que escrius amb mans de pintora i mires amb ulls d'escriptora.

Una forta abraçada

Repin va ser un gran retratista, certament, que mai va defugir el realisme en benefici de corrents impressionistes i avantguardes que, com la Revolució Soviètica, el van agafar massa vell -o ell s'ho va fer venir així, potser-. Tot i ser aquest quadre també un fidedigne retrat humà , en veritat mostra els detalls del paisatge amb una energia sorprenent, tenint en compte l'escassa superfície que ocupa, que li roba a la magnífica i bellíssima figura infantil. Aquestes úniques taques de color viu que són les roselles que tan encertadament el poema teu converteix en protagonistes, esdevenen testimoni i denúncia de l'opressiva injustícia de la distribució de l'opulència que designen elles mateixes, innocents i fràgils estadants dels camps desbordants de fruit. Contrasta la seva efímera esplendor amb la malenconia de la nena, aquella mirada tristíssima que ens defuig, com si la vergonya fos seva i no la nostra, la dels que contemplem la seva desgràcia.

Una abraçada,
franz