i de sobte el metro es va aturar

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
I de sobte el metro es va aturar...

Com cada divendres al sortir de la feina vaig agafar el metro. Tot i ser hora punta, no anava massa ple i vaig poder seure. Maquinalment vaig treure el mòbil de la bossa per contestar els whatsaps que la colla m’havia anat enviat durant el dia, ja que havíem d’acabar de planificar la sortida del cap de setmana.
Estava teclejant, quan de sobte el metro fent un moviment brusc, es va aturar i vàrem quedar completament a les fosques. Per ser més exacte, hi havia una mica de claror degut als mòbils que la majoria de persones teníem a les mans.
Els primers minuts varen transcórrer amb un silenci total, esperant que el metro tornés a funcionar d’un moment a l’altre. El neguit però de no saber el motiu de l’aturada anava amb en augment.
Quan ja havia passat de llarg un quart d’hora, es va sentir una veu femenina bastant estrident : ‘a ver si nos van a dejar aquí tirados toda la noche’. Un home molt a prop meu va deixar anar, amb to catastròfic: aquestes coses se saben com comencen, però mai se sap com acaben…
Els ulls se’m varen anar acostumant a la llum tènue dels mòbils i qui més qui menys va començar a parlar amb els més propers. Un nen que anava en un cotxet va començar a plorar molt fort. Just davant meu un home de mitjana edat s’exclamava dient que això era culpa de la Colau...
Els minuts cada cop semblaven més eterns. De la calma tensa es va anar passant a la indignació de no estar informats.Com que el sistema d’alarma no funcionava, un noi jove va proposar de trencar el vidre on hi havia el martell d’emergència.
Obrir a les braves alguna finestra i així va dir, podríem sortir i anar caminant fins la propera estació… la més a prop és Fontana, vaig sentir que algú deia.
La sensació claustrofòbica de estar tancada en un lloc subterrani em neguitejava cada cop més. I si de repent el vagó s’incendiava?? explosionava? Qui sap si havia hagut algun avís terrorista i en alguns dels vagons hi havien deixat motxilles sospitoses a punt de ser detonades a distància?. I si havien kamikazes entre nosaltres? Em venien al cap imatges esgarrifoses d’atemptats en que els civils n’eren les principals víctimes.
Un malestar creixent de tot el cos m’anava envaint per moments. Em sentia completament atrapada.
Inconscientment vaig començar a teclejar a la família, hi ha hagut un incident al metro poc abans d’arribar a Fontana...estem a les fosques, no patiu però...espero que acabi bé... Estava tant absorta escrivint, que quasi no vaig notar uns lleugers sotracs del vagó com si aquest volgués anar endavant i enrere. Per un moment les llums es varen encendre per tornar-se a apagar tot seguit. Cada cop es notava més una angoixa general en que molts ja deien obertament que les sortides d’emergència s’havien d’activar per poder sortir com més aviat millor de la ratera en que ens trobàvem. Si, jo també volia sortir d’aquell maleït vagó per intentar arribar a Fontana...com seria caminar pel túnel només il•luminat per les llums dels mòbils? tot era millor que d’incertesa de no saber fins quan duraria aquell malson.
Quin passatger seria el que s’atrevís però a trencar un vidre? i com organitzaríem la sortida? Hi hauria una allau amb empentes i caigudes d’uns sobre els altres? Una persona molt gran a prop meu, deia que ell no es mouria fins que vingués el servei d’emergència, que n`havia viscut moltes de situacions angoixants i que confiava que aquella no seria l’última...
No recordo exactament quanta estona va estar el metro aturat, més de mitja hora segur. El que si recordo perfectament és el sospir d’alleujament que es va sentir quan pels altaveus es va anunciar que la companyia sentia molt les molèsties degudes a un tall elèctric i que en breu el metro continuaria el seu recorregut amb normalitat.
La llum va tornar a encendre’s i molts de nosaltres ens varem mirar somrient com si ens coneixessim de tota la vida. Fins i tot molts vàrem aplaudir amb entusiasme quan el metro finalment va arrencar.
Quan varem arribar a Fontana, tot i que segur que per a molts no era el nostre destí, la majoria vàrem baixar. La mare amb el cotxet i la criatura, es va allunyar, tot dient que mai més tornaria a agafar el metro. La impotència de veure’s tancat en un túnel sota terra, va ser tot i acabar bé, un veritable malson.
El primer temps desprès de l’incident preferia tot i ser mes lent agafar altres mitjans de transport, fins i tot tornar caminant a casa. Però el metro es va acabar tornant a imposar-se. La rapidesa d’aquest feia que m’oblidés encara que fos momentàniament, que viatjava atrapada dins el laberint de túnels de la ciutat.

Comentaris

  • Molt ben explicat[Ofensiu]
    Prou bé | 23-10-2024

    Un incident que molts han viscut. No sé si tu també, però reflecteixes molt bé el què passa i què se sent.
    M'ha agradat que en tornar la llum tothom semble que es conegui... Després d'una experiència intensa que uneix.
    Amb total cordialitat

  • Angoixa[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 22-10-2024 | Valoració: 10

    Quina experiència més angoixant, sobretot quan no hi cap mena d'informació, el temps s'allarga com un xiclet i el cervell gira com una nòria. Per sort, no he passat cap situació com aquesta, així i tot, de la manera tan detallada i ben redactada que ho has escrit, he tingut la sensació que jo també hi era present.

    Salutacions Montserrat.

    Rosa.

  • Ben escrit[Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 22-10-2024 | Valoració: 10

    He trobat la narració interessant. M'ha semblat real, però no ho sé. El més bo és que transmet la sensació d'angoixa dels afectats per trobar-se atrapats dins d'un vagó a les fosques.

  • No sé si el fet és autobiogràfic, però...[Ofensiu]
    llpages | 20-10-2024

    esperem que el desastre ferroviari a Catalunya no es contagiï també a la línia de metro, amb conseqüències catastròfiques per als vianants. Ben relatat, Montserrat! (Un punt d'angoixa claustrofòbia l'he passada, ho confesso).

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

13 Relats

50 Comentaris

1483 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.