Històries de Catalunya (1) Educació trilingüe

Ja sé que els comentaris no estan pensats per discussions, els fòrums existeixen per això, però amb els dos primers comentaris, penso que he de precisar unes coses.


L’objectiu primer d’aquest relat és l’humor, basat en l’anacronisme, posar situacions actuals en un altre context històric. N’hi haurà d’altres, només és el primer d’una sèrie (si ja sé, ja he començat diverses sèries, i tinc més idees que temps per escriure-les...).


Naturalment, no soc ingenu, tampoc idiota (almenys, m’agrada creure’l ;-)) ja sé que amb aquest relat, toco un punt sensible, més que sensible, cosa que pot amplificar la impressió deixada pel relat, en positiu o en negatiu, això no obstant, no pot deixar indiferent.


Sobre totes les qüestions essencials de la vida actual als països catalans, la llengua, l’independentisme, l’economia, la cultura, etc. tinc les meves opinions, però no sóc ciutadà, no puc votar, i visc prou lluny, ja sé que no puc, o molt poc, complementar les meves idees i opinions amb l’experiència real de la situació, i sobretot considero que no puc ni tinc el dret de fer afirmacions definitives, sobretot sobre temes com aquests esmentats abans.


Si us plau, us prego de considerar aquest relat (i els seus futurs companys) com relats d’humor, en tots els significats del mot, i que no vull engegar polèmiques aquí.


Si hagués de fer una remarca sobre la qüestió de la llengua i del sistema educatiu, tinc coneixença i experiència directes de vàries altres casos a l'Europa (llengües cèltiques, dialectes alemanys a Franca, Alemanya, Suïssa, occità, cors...) per saber que l’escola sola, no pot ni salvar ni matar una llengua. Ni l’oficialitat. Les millors proves en són l’irlandès, oficial, obligatori, ensenyat a tots els nivells, i agonitzant (o almenys molt malalt) i el dialecte alemànic de Suïssa, no oficial, no ensenyat, poc escrit, i que té una vitalitat extraordinària a tots els nivells de la societat. Entre dos, totes les variants intermediaries són possibles.

Bon relat molt descriptiu del què passa! Ben escrit i seria divertit sí la realitat no fos tan punyentment reflectida!
El debat alienant dels tants per cent és distreu massa del què hem de fer: parlar català amb espontaneïtat, amb amor a la nostra llengua i ser pedagògics amb els que ens ataquen per voler preservar-la. (Generalment demostren una immensa ignorància)
I com diuen els castellanoparlants...no hay mejor desprecio, que no hacer aprecio! Sí és que en sabem de castellà, nosaltres...
Amb total cordialitat

M'he fet un embolic: no volia escriure
"el coneixement del castellà no ens podem prendre el luxe de perdre ni en l'hipotètic cas d'una república catalana independent"
sinó
"el coneixement del castellà no ens podem permetre el luxe de perdre'l ni en l'hipotètic cas d'una república catalana independent".

Potser no estic plenament d'acord amb el sil·logisme implícit en el teu relat (si, amb només un 25% de llatí en el sistema educatiu consensuat amb els romans, la llengua ibèrica va ser anorreada, el català patirà les mateixes consequències amb la imposició judicial d'un 25% de castellà), perquè crec que el coneixement del castellà no ens podem prendre el luxe de perdre ni en l'hipotètic cas d'una república catalana independent, però això no treu que estigui molt ben construït i sigui enginyós i divertit.