Haruf

Parlàvem al carrer i et preguntaves, potser, mentrestant, si era cert que t'estigués estudiant, mentre et sentia parlar, si contemplava la teva bellesa que aquell matí lluïa al teu rostre. Bellesa d’algú a qui la realitat no ha malmès el posat, la mirada.

Una preuada pau interior pujava als solcs vitals del teu rostre amorosint-los, un equilibri entre cos i ànima, no del tot reconeixible ni per tu mateixa, que voldria tornar i tornar a percebre.

Et preguntaves, potser, si era possible que no parléssim del que parlàvem sinó que romaníem de fet estàtics en la contemplació i jo et llegia i pensava que no era aquell el moment de desvelar el misteri, d’alguna cosa que passa entre tu i jo quan ens trobem.

Mantenir aquest equilibri mai trencat, eternament en la mirada. Voler que fóssim lliures, més enllà de ser junts. Com a la novel·la de Haruf.