Cercador
De lluny
Un relat de: aleshores- Compartir:
Estima’m de lluny,
no vull que em vulguis, puix ens farem mal;
estima’m com el reflex subterrani
que sorgeix amb la llum del dia
i mostra to just la serra acolorida, serena:
Qui deslligaria, fàcilment, els nusos
que s’han fet en l’abraçada?
Que mai el desencís niï en nosaltres.
I malgrat ser incomplet, aquest desig,
el sentis igual, de lluny estant,
com la mà, com la veu;
el veuràs com la congesta de neu
amagada en un solc de les arestes.
Comentaris
-
Impossible[Ofensiu]Montseblanc | 23-07-2026
La bellesa de la muntanya observada des de la distància, imatge que al poema s'extrapola a la relació amorosa entre dues persones. Existeix el temor de que si es redueix la distància no hi pugui haver marxa enrere. Un amor impossible.
-
Permanència[Ofensiu]SrGarcia | 16-07-2026
Una poesia que no busca l'efectisme ni les grans declaracions. Combina el paisatge de muntanya amb una expressió d'amor persistent però ocult.
Les imatges són molt ben trobades, inspirades en el paisatge muntanyós de la il·lustració.
La imatge final:
com la mà, com la veu;
el veuràs com la congesta de neu
amagada en un solc de les arestes.
És molt bonica i elegant, poc convencional i deixa una sensació de permanència silenciosa que encaixa perfectament amb el tema de la poesia.
Les muntanyes esdevenen un símbol de permanència i de llunyania, una imatge que el poema recull amb encert.
l´Autor
353 Relats
914 Comentaris
200787 Lectures
Valoració de l'autor: 9.88