Mai

Mai hauria pensat on arribaríem. No en teníem la intenció clara, però ens havíem embolicat, inevitablement. De primer m’havia fixat en els seus cabells, tenyits, però vermells, que podria ser el seu color natural. El seu aspecte era ferm, actiu, intel·ligent. M’havia impressionat. Només després vaig comprovar que també era càlida i fins i tot ingènua, delicada. Per això es protegia: on anem la gent pallussa, ingènua i delicada? Hi havia perill de caure.
Però va passar temps fins que no vaig percebre la seva finesa. La seva amabilitat intel·ligent que posava barreres allà on podia sorgir el perill, el perill d’embolicar-se vull dir. Qui era jo per restar de cop i volta a la seva vora endolcint en cert moment la seva vida però inevitablement també acabant-hi posant regust amarg?
Amarg, perquè no sé si li podia oferir, una relació productiva, plaent. El cas és que ja me l’havia mirat amb ulls sensuals, inici de totes les disbauxes, en la següent trobada, temps després: la seva espatlla i cintura, l’ajust que havia fet de la seva roba íntima, tibant-se les calces. Després, portat per no sé quina raó li havia demanat que em dediqués la seva aquarel·la - jo m’hi havia referit descrivint-la com el·líptic i delicat - i ella havia fet una donació dels seus llibres tècnics a un familiar arran de les meves explicacions sobre la feina del familiar. Havia estat amable, o tenia una tirada cap a mi, involuntària? En el terreny de l’animalitat més estricta, deixant de banda aquesta amabilitat, la seva persona física m’havia projectat essències íntimes que m’havien resultat pertorbadores: era un efluvi vaporós, libidinós, propi de la seva naturalesa.
Ens vam trobar després casualment i vaig adoptar un tarannà més passiu, però sempre atent i ella va deixar caure una frase amb futur. No sé si vaig allargar la mà sense arribar-li a tocar el braç. Trobar-me-la era estressant però alhora atractiu. Amb ganes l’hauria estret per la cintura i li hauria mirat el llavis molt vermells, com els seus cabells.
Tornava amb evasives les meves invitacions dominicals, que van ser dues, només, per no importunar-la, però del seu to no es desprenia trencament o tancament, era indirecte, el·líptic. Érem molt diferents, això sí. El vi, el vi ens va haver d’unir, va trencar aquesta barrera a la primera ocasió. No hi tornem, ens vam dir, no hi tornem! I això encara ens esperonava més. En la primera enllitada, jo m’havia esforçat d’allò més i em vaig concentrar en la seva delicada i sensible protuberància púbica, sempre des de la suavitat indirecta. S’havia d’escórrer tant sí com no. I m’hi vaig acostar amb els llavis. El seu petit boto s’havia esmunyit sota la subtil pressió dels dos meus dits fent pinça i s’escapava i el tornava a encalçar. Un cop em vaig escórrer ella va persistir en l'agradable tortura de sobre-estimular--me, de repassar-me amb la seva pell i fregar-me encara una estona més. Jo me’n vaig anar a fer el cafè prudentment.