La il•lusió

Al terrat o galeria hi havia una tina gran, i diverses plantes que cuidava la mare a estones lliures (o l’àvia): geranis, i uns lliris blancs magnífics, entre altres. Orientada cap a llevant, permetia veure la plaça plena de moreres, la figuera al marge extrem del tros ben llaurat, el vell casalot abandonat cap a ponent, el camí recte cap al pas de la barca i el riu baixant ple amb algun llagut escadusser navegant avall, o avarat a la platja de còdols. Silenci, res no arribava als sentits. Núvols blancs amb formes diverses on imaginar continguts sorprenents. La cambra de la comuna al fons. Era ja migdia? O més tard?

Sobre les rajoles del terrat jeien unes sabatilles amb punta quadrada i unes vetes llargues d’un material fi, desconegut, com de ballarina. Què hi feien allà? Eren abandonades? Les havia fet servir algú? No era estrany desconèixer els fets, no ja secrets sinó els habituals essent el més petit i insignificant; algú, però que mira i observa, callat, els misteris familiars quotidians on els nens podien venir portats pel cel al bec de la cigonya.

Hi havia algú que ballés? Era algú de la casa? Sens dubte hi havia coses increïbles, però desconegudes: per exemple l'accés al mecanisme de rellotge de paret de la plaça a través d’una escala curta que duia a una porteta per on s’hi accedia.

Misteris, com quan s’enfadaven si et trobaven jugant (una mica d’amagat, és cert) a posar injeccions en qualsevol indret apartat.

Aquelles sabatilles guardaven també algun misteri, algun fet extraordinari, però per què? Va ser algun esbós de somriure? Va ser algun comentari o l'absència de comentari? Va ser la forma de guardar-les? O tot plegat. La mirada esbiaixada? I sobretot; qui n’era la propietària? Com havien arribat a casa? Com és lògic jo seria el darrer a saber-ho i podria ser un fet perfectament normal.

Havia vist sempre normal la treballada forma de caminar d’una germana, que no ho devia ser tant de normal. I la imprevista reacció airada de la mare en clavar-li una puntada al sec de la cama després de variades i repetides provocacions i insults que m’havia valgut la posició a la taula la dreta del pare. Només molt més tard descobriria el misteri de la cama de la germana, gairebé normal sense arribar mai a ser-ho.