Han vingut per quedar-se!

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Han vingut per quedar-se!


Res no em feia pensar que avui seria un dia diferent. Feia estona, però, que estava encuriosit... Sentia una mena de frec a frec que s’acostava. Van picar a la porta i el vaig veure.
Era un ésser blanc, nivi; a excepció de les mans, de color atzur. Es tapava la boca amb una mena de màscara. Els ulls eren grossos, com de plàstic entelat.
Era impossible saber el seu gènere. De fet, era dubtós saber si en tenia.
Els seus moviments eren maldestres. Semblava que terminaria ensopegant. No sé com podia veure amb aquells ulls plens de boirina.
Astorat, vaig escoltar una veu apagada:
–Bon dia, Eusebi!
Vatua l’olla! Em coneixia! Aquell ésser desmanyotat, barreja entre un “teletubbie” i un preservatiu, sabia el meu nom!
Em vaig estintolar a la paret mentre l’espècimen va començar a parlar amb un idioma estrany. Només vaig entendre algunes paraules, inconnexes per a mi: “PCR-sectorització-circuit-EPI-aïllament- preventiu- temperatura”.
Llavors va treure una mena d’andròmina que va dirigir vers el meu front. Jo restava paralitzat, amb els ulls esbatanats. Volia xuclar-me el cervell?
L’ésser va pitjar un botó de l’aparell i va cridar eufòric:
–Trenta-sis amb tres!
Semblava que li havia tocat la Grossa de Nadal.
Vaig restar consirós. La creatura es va apropar encara més. Amb aquelles mans blaves va agafar les meves. Vaig notar una escalfor, un caliu, uns sentiments que m’eren molt familiars.
–Senyor Eusebi, soc jo! L’he portat l’esmorzar.
Sí, aquella veu m’era molt coneguda. Vaig mirar de reüll a fora de l’habitació i ho vaig entendre! El personal de la residència havia mutat en una mena d’àngels, però, pobrets!, sense ales (suposo que per una qüestió de pressupost).
Feia més de deu anys que eren la meva segona família. Ara, però, per alguna raó que jo desconeixia, havien mutat, i tenia la sospita, que aquesta transformació seria per llarg.
El mínim que podia fer era ajudar-los a aprendre a caminar.
Em costarà. Pobrets, aquests àngels! Semblen uns ànecs quan caminen!


Pseudònim: Mare Nostrum

Comentaris

  • comentari del jurat[Ofensiu]

    Aquesta narració usa hàbilment la tècnica de l’estranyament d'allò què és quotidià, convertint d’aquesta manera una situació avui dia normal (malauradament) en una trobada de regust fantàstic. Val a dir, però, que quan a mig relat se’ns aclareix la situació, sap greu la minimització que pateix el component de fantasia, com si en el fons se n’hagués de fugir per tornar al realisme, que és allò “desitjable”. A tenir en compte els punts d’humor i la bona ortografia. L’estil narratiu és entenedor i eminentment descriptiu, si bé una mica massa auster.

  • Ja és ben bé així, ja![Ofensiu]
    MariaG | 18-11-2020

    Provablement el teu relat sigui una descripció bastant fidedigna del que molts avis de les nostres residències han viscut. M'ha agradat la manera com ho has relatat i el to humorístic que utilitzes.

  • Metamorfosi[Ofensiu]
    kefas | 18-11-2020


    En Kafka s'hauria assegut al teu costat i hauria rigut de bona gana.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: