Cercador
Han vingut per quedar-se!
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Han vingut per quedar-se!
Res no em feia pensar que avui seria un dia diferent. Feia estona, però, que estava encuriosit... Sentia una mena de frec a frec que s’acostava. Van picar a la porta i el vaig veure.
Era un ésser blanc, nivi; a excepció de les mans, de color atzur. Es tapava la boca amb una mena de màscara. Els ulls eren grossos, com de plàstic entelat.
Era impossible saber el seu gènere. De fet, era dubtós saber si en tenia.
Els seus moviments eren maldestres. Semblava que terminaria ensopegant. No sé com podia veure amb aquells ulls plens de boirina.
Astorat, vaig escoltar una veu apagada:
–Bon dia, Eusebi!
Vatua l’olla! Em coneixia! Aquell ésser desmanyotat, barreja entre un “teletubbie” i un preservatiu, sabia el meu nom!
Em vaig estintolar a la paret mentre l’espècimen va començar a parlar amb un idioma estrany. Només vaig entendre algunes paraules, inconnexes per a mi: “PCR-sectorització-circuit-EPI-aïllament- preventiu- temperatura”.
Llavors va treure una mena d’andròmina que va dirigir vers el meu front. Jo restava paralitzat, amb els ulls esbatanats. Volia xuclar-me el cervell?
L’ésser va pitjar un botó de l’aparell i va cridar eufòric:
–Trenta-sis amb tres!
Semblava que li havia tocat la Grossa de Nadal.
Vaig restar consirós. La creatura es va apropar encara més. Amb aquelles mans blaves va agafar les meves. Vaig notar una escalfor, un caliu, uns sentiments que m’eren molt familiars.
–Senyor Eusebi, soc jo! L’he portat l’esmorzar.
Sí, aquella veu m’era molt coneguda. Vaig mirar de reüll a fora de l’habitació i ho vaig entendre! El personal de la residència havia mutat en una mena d’àngels, però, pobrets!, sense ales (suposo que per una qüestió de pressupost).
Feia més de deu anys que eren la meva segona família. Ara, però, per alguna raó que jo desconeixia, havien mutat, i tenia la sospita, que aquesta transformació seria per llarg.
El mínim que podia fer era ajudar-los a aprendre a caminar.
Em costarà. Pobrets, aquests àngels! Semblen uns ànecs quan caminen!
Pseudònim: Mare Nostrum
Res no em feia pensar que avui seria un dia diferent. Feia estona, però, que estava encuriosit... Sentia una mena de frec a frec que s’acostava. Van picar a la porta i el vaig veure.
Era un ésser blanc, nivi; a excepció de les mans, de color atzur. Es tapava la boca amb una mena de màscara. Els ulls eren grossos, com de plàstic entelat.
Era impossible saber el seu gènere. De fet, era dubtós saber si en tenia.
Els seus moviments eren maldestres. Semblava que terminaria ensopegant. No sé com podia veure amb aquells ulls plens de boirina.
Astorat, vaig escoltar una veu apagada:
–Bon dia, Eusebi!
Vatua l’olla! Em coneixia! Aquell ésser desmanyotat, barreja entre un “teletubbie” i un preservatiu, sabia el meu nom!
Em vaig estintolar a la paret mentre l’espècimen va començar a parlar amb un idioma estrany. Només vaig entendre algunes paraules, inconnexes per a mi: “PCR-sectorització-circuit-EPI-aïllament- preventiu- temperatura”.
Llavors va treure una mena d’andròmina que va dirigir vers el meu front. Jo restava paralitzat, amb els ulls esbatanats. Volia xuclar-me el cervell?
L’ésser va pitjar un botó de l’aparell i va cridar eufòric:
–Trenta-sis amb tres!
Semblava que li havia tocat la Grossa de Nadal.
Vaig restar consirós. La creatura es va apropar encara més. Amb aquelles mans blaves va agafar les meves. Vaig notar una escalfor, un caliu, uns sentiments que m’eren molt familiars.
–Senyor Eusebi, soc jo! L’he portat l’esmorzar.
Sí, aquella veu m’era molt coneguda. Vaig mirar de reüll a fora de l’habitació i ho vaig entendre! El personal de la residència havia mutat en una mena d’àngels, però, pobrets!, sense ales (suposo que per una qüestió de pressupost).
Feia més de deu anys que eren la meva segona família. Ara, però, per alguna raó que jo desconeixia, havien mutat, i tenia la sospita, que aquesta transformació seria per llarg.
El mínim que podia fer era ajudar-los a aprendre a caminar.
Em costarà. Pobrets, aquests àngels! Semblen uns ànecs quan caminen!
Pseudònim: Mare Nostrum
Comentaris
-
comentari del jurat[Ofensiu]Concurs ARC de microrelats a la Ràdio | 27-11-2020
Aquesta narració usa hàbilment la tècnica de l’estranyament d'allò què és quotidià, convertint d’aquesta manera una situació avui dia normal (malauradament) en una trobada de regust fantàstic. Val a dir, però, que quan a mig relat se’ns aclareix la situació, sap greu la minimització que pateix el component de fantasia, com si en el fons se n’hagués de fugir per tornar al realisme, que és allò “desitjable”. A tenir en compte els punts d’humor i la bona ortografia. L’estil narratiu és entenedor i eminentment descriptiu, si bé una mica massa auster.
-
Ja és ben bé així, ja![Ofensiu]MariaG | 18-11-2020
Provablement el teu relat sigui una descripció bastant fidedigna del que molts avis de les nostres residències han viscut. M'ha agradat la manera com ho has relatat i el to humorístic que utilitzes.
-
Metamorfosi[Ofensiu]kefas | 18-11-2020
En Kafka s'hauria assegut al teu costat i hauria rigut de bona gana.
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!