Gambit escatològic

Vaig passar anys preparant-me per a aquest moment. El Campionat del Món d’Escacs era el somni de la meva vida, l’objectiu que havia perseguit des de petit, movent les primeres peces amb la mà encara insegura d’un nen que només intuïa les infinites possibilitats del joc, d’un nen que encara no coneixia la mil·lenària història d’un joc dels orígens incerts i que encara està evolucionant. M’havia endinsat en les biografies de les vides tan boges i emocionants dels grans mestres. Havia estudiat des de les sagrades escriptures de Ruy-López del segle XVI fins a les modernes i inspiradores posicions de Viswanathan Anand, passant per la clàssica tradició russa de la defensa central i per l’anàlisi de l’instint de Capablanca. Però per a mi, els escacs eren molt més que un joc: eren una caixa de Pandora, un fruit prohibit que, al fer la primera mossegada, no pots parar fins trobar un nou límit a traspassar. La bogeria anunciada de Paul Morphy, l’alcoholisme d’Alekhine, l’antisemitisme de Fischer, totes tenen un denominador en comú: el títol de campió mundial. I jo, fins i tot sent conscient d’aquesta coneguda maledicció, em dirigia amb convicció cap al Palau de la Música, on jugaria, avui, la partida més important de la meva vida: la final per al títol de campió mundial d’escacs.

Car des que tinc memòria, sempre hi he somiat. Ara, finalment, se m’obria l’oportunitat de demostrar el meu talent davant de tothom. I, sobretot, davant de tots els grans mestres i campions que m’han precedit. Havia estudiat cada obertura, cada defensa, cada línia tàctica que em pogués donar un avantatge, però també sabia que el meu rival era un dels més formidables. El campió del món, Sergei Perdiet, no era només conegut pel seu talent sobrehumà en el tauler, sinó també per la seva bellesa. Era el que un pot esperar d’un campió mundial d’escacs: elegant, atractiu, educat, esvelt. En resum, un ésser sublim en tots els sentits, físics i mentals. Transmetia un carisma magnètic que semblava desconcertar qualsevol que s’hi enfrontés. I, realment, podia ben ser cert.
Se sentien moltes històries inhòspites del Perdiet: grans mestres escaquistes, forts de ment, que havien practicat dècades senceres, només per veure la seva capacitat reduïda a la meitat davant d’ell. Alguns parlaven d’una mena de poder hipnòtic, d’una aura que destorba la concentració. Altres deien que simplement era massa bo, que el seu joc elegant, segur i seductor intimidava fins i tot els millors. Jo no hi volia creure. No hi havia hipnosi ni màgia. Només hi havia el tauler, les peces, i la lògica implacable dels escacs. No deixaria que res m’afectés.
Comparat amb ell, jo era una persona de físic totalment ordinari. Amb una barba que no acabava de créixer, i unes orelles fines, fins i tot elegants, però que contrarestaven amb un nas més pronunciat. Però potser per això encara m’havia preparat més. Car durant la partida, no comptava el físic, només el tauler.
El dia de la final, la sala del Palau de la Música estava plena de gom a gom. Les llums eren brillants i la tensió, palpable. Vaig ocupar el meu seient, intentant controlar els nervis, respirant profundament. Pensava que estaria nerviós entre tant de públic i un edifici tan sumptuós. Però va passar el contrari: vaig sentir una pau i una serenor indescriptible. Era com si totes les peces encaixessin: estava al lloc adequat, al moment adequat. Tot era a les meves mans. La meva entrada va forçar uns aplaudiments curts i mecànics, tot i que tampoc tenia massa expectativa. Al contrari de l’entrada del Perdiet, on tota la sala, inclòs l’àrbitre, va esclatar en aplaudiments, xiulets i flaixos de fotografies. Vaig mirar de reüll com s’asseia davant meu, amb aquell somriure característicament seductor i un vestit blau que semblava tallat a la perfecció. Vaig sentir una punxada de gelosia i, alhora, d’admiració. Internament, em vaig convèncer que no em deixaria influir per la seva presència.
—És un plaer jugar contra vostè, senyor Ignasius. —em va dir, amb una veu sorprenentment suau i encisadora.
Vaig assentir, sense voler mostrar cap emoció. Cal entendre que quan et prepares per a una final del campionat del món, tens un any per idear estratègies, elaborar tàctiques i memoritzar jugades. Aquest any el passes estudiant obertures i, sobretot, estudiant el rival. Penses i somies en ell. Arribes a un punt que, quan em mirava al mirall, no veia el meu rostre sinó el del contrincant. Com em va passar a mi amb Perdiet. I, ben segut, el procés devia ser semblant per a ell, però a la inversa. Tot i això, la seva veu no transmetia cap maldat, ben al contrari.
L’àrbitre es va apropar i va activar el rellotge. La partida va començar. El Perdiet va sospirar i va prendre una llarga inspiració. Tota la sala estava a l’expectativa de la seva primera jugada. Quina obertura jugarà? S’arriscarà amb un gambit? Jugarà una obertura moderna fidel a la seva reputació? O jugarà una obertura encara mai jugada, innovadora i arriscada? Amb seguretat i confiança, va agafar el seu peó i el va moure a E4: l’obertura del rei.
Era un missatge per a mi? Un recordatori que de rei només n’hi ha un, i és ell? O bé era una simple obertura clàssica? Aquesta obertura era bàsica, tradicional, conservadora. “La millor per prova” deia Bobby Fischer. I té raó. Però també volia dir que era la més estudiada, la més preparada per tots els jugadors, la més fàcil de defensar. Així que em vaig decantar per la primera opció: jugava E4 per enviar-me un missatge. I, amb aire desafiant, vaig agafar el meu peó i el vaig moure a E5, posant cara a cara el meu peó amb el seu.
Tot seguit, el que s’acostuma a jugar, i el que va jugar, va ser el cavall a F3. Hi vaig respondre mecànicament amb el meu cavall a C6, protegint el peó atacat. Ràpidament continuat per part seva per l’alfil a B5, segellant la ja molt coneguda obertura de Ruy López, una de les més antigues i estudiades de les mil i una possibles obertures escaquistes. No vaig poder evitar una cara de sorpresa. El gran campió d’escacs, jugant Ruy-Lòpez? Que potser jugava per a l’empat? Atès que, permeteu-me recordar-ho, l’empat sempre afavoreix al campió. Però passada la sorpresa inicial, vaig recuperar l’esperit. Òbviament, m’havia preparat a aquesta eventualitat i a moltes altres més. Hi vaig respondre avançant el meu peó a A6, obligant el seu alfil a recular si volia jugar segur, cosa que va succeir. Vaig continuar avançant el peó veí, obligant-lo a recular encara més. Seguit ràpidament del gambit del peó a D5: l’atac de Marshall. Aquesta obertura va ser popular després que Frank Marshall la jugués contra José Capablanca el 1918. Malgrat que perdés la partida, va guanyar el màxim honor per a un escaquista: obtenir una jugada amb el seu nom. El vaig mirar somrient, amb la confiança que dona una jugada arriscada. Però de seguida vaig notar alguna cosa estranya: la seva mirada, fixa en mi, amb un somriure gairebé imperceptible.
Vaig provar oblidar-me d’aquesta mirada penetrant, recordant tots els moviments, paranys i trampes possibles en una obertura arriscada com la que estava jugant. Tot anava segons el pla, segons els primers passos d’aquella dansa que coneixia tan bé. Acabada l’obertura, va començar el mig joc. A partir d’aquí, la partida, cada moviment que feia havia de ser calculat i mesurat en totes les seves variacions. Sabia que havia d’anar amb compte: Perdiet era un mestre d’aprofitar els errors dels altres. La partida es va convertir en una batalla tàctica, i em vaig submergir en els meus pensaments, analitzant cada possibilitat, cada resposta. I, per fi, va arribar el moment.
Però abans deixeu-me posar-hi context. Estàvem seguint punt per punt la partida de Marshall contra Capablanca de 1918, que va guanyar, justament, qui estava en la posició adversa a la que tinc ara. Però jo, després de moltes setmanes d’anàlisi, havia trobat una nova variant en aquesta posició que hauria donat possibilitats reals de victòria a Marshall. Consistia en un sacrifici de l’alfil. Una jugada que, a primera vista, semblava incorrecta però que, gràcies a les meves extenses calculacions i intuïció, resultava perfectament vàlida i fins i tot estratègica, atorgant un avantatge decisiu! Amb un somriure impossible d’amagar, vaig apropar la meva mà cap a l’alfil que, en pocs segons, es convertiria en un màrtir més important en aquesta taula que qualsevol màrtir cristià. Però de sobte, un soroll va interrompre la meva concentració. Un pet.
Un pet, sí. Una flatulència. Una ventositat. Ja sabeu, el residu gasós de la digestió que surt per l'anus. I a més, no era només un pet normal: era un pet fort –de mínim doble dígits de decibels– i decidit –amb una durada de 6 segons com a mínim–, emès sense vergonya pel mateix Perdiet, sense cap mena de dubte!
Em vaig quedar paralitzat, sense saber com reaccionar. Vaig buscar entre el públic mirades còmplices, però ningú em feia cas; tot continuava com si res hagués passat. Però jo... jo no podia creure-ho. Com podia ser que un campió del món, en una partida tan important, fes una cosa així? I a sobre, una persona amb tant de renom, tan guapo i elegant? Un senyor, un cavaller, una llegenda! I llavors va ser quan vaig aixecar els ulls, per trobar-me’l fitant-me directament amb la seva contínua mirada penetrant i elegant. No transmetia cap mena de vergonya ni de disculpes. Fins i tot vaig poder notar un somriure, una gracieta a la seva cara, potser a causa de la meva reacció a una escena realment kafkiana.
Vaig provar recuperar els nervis: la concentració era clau. Havia de moure el cavall. No! Era l’alfil, això. El sacrifici del meu alfil. Però necessitava retrobar les forces, ja que moure la peça per una jugada tan arriscada requeria una fortitud mental immensa: sinó, al cap i a la fi, tots els jugadors la farien. Vaig provar tornar a concentrar-me, però la imatge d’ell fent el seu gest descarat em venia una vegada i una altra al cap. Vaig allargar la mà i vaig agafar l’alfil. Déu meu! Era l’alfil equivocat. Necessitava moure l’alfil blanc, i vaig agafar el negre. Vaig reposar-lo al seu lloc, fent el gest d’apropar-me a l’altre alfil. Però massa tard, l’àrbitre ja ho havia notat, i em va dirigir una mirada movent els llavis. No cal ser lector labial per entendre la famosa frase: “Peça tocada, peça moguda”. Amb resignació, vaig agafar l’alfil negre de nou, i el vaig recular a una posició més segura que ja havia estudiat abans, però que no era la millor jugada –ni tampoc la pitjor.
Perdiet va aprofitar l’error immediatament, consolidant la seva posició al centre del taulell. Em vaig sentir furiós amb mi mateix. Com podia haver-me distret d’aquesta manera?
M’era urgent recuperar els meus esperits. Vaig respirar profundament i em vaig dir a mi mateix que no podia deixar que una distracció tan mundana em descentrés. Amb esforç, vaig recuperar el fil de la partida. A poc a poc, amb jugades segures i calculades, vaig aconseguir una posició igualada. De fet, vaig començar a veure oportunitats. Vaig identificar una seqüència de jugades que em podria donar un avantatge significatiu. Les peces es movien segons la meva voluntat, i per un moment, vaig sentir que tenia el control. De nou, s’entreveia la possibilitat del gambit, aquesta vegada de la dama. Tant si l’acceptés o no, engegaria una combinació que posaria Perdiet en una posició molt difícil. Però just quan anava a moure la meva dama, una olor penetrant i desagradable va arribar fins a mi. Era una olor inconfusible, poderosa, que em va colpejar com una onada. Era el pet de Perdiet, aquesta vegada amb tota la seva força olfactiva retardada – i ja ho diuen, com més tarda l’olor pestilent d’un pet, més poderosa és. I, aquesta, era realment repel·lent. Una bomba nuclear olfactiva.
Em vaig estremir. Els meus ulls es van omplir de llàgrimes, el meu cos va començar a tremolar, i vaig sentir com la concentració s’esvaïa de nou. Vaig mirar al meu voltant, però ningú semblava notar res. Com era possible? L’olor era tan intensa que em resultava impossible pensar amb claredat. Hauria d’arribar al públic, o com a mínim a l’àrbitre! Però tots eren impassibles.
—Tot va bé, senyor? —va preguntar Perdiet, amb un somriure que ara em semblava gairebé burleta.
—Sí... sí, tot bé —vaig mentir, intentant recuperar-me.
Però ja era massa tard. La meva ment era un caos. Vaig dubtar, i en lloc de fer la jugada que havia planejat, vaig cometre un error. Vaig moure la dama, certament, però a una casella equivocada, deixant la meva defensa exposada. Amb un únic moviment, vaig passar d’una posició avantatjosa a una posició completament perduda. Òbviament, Perdiet no va desaprofitar l’oportunitat. Amb una rapidesa sorprenent, va executar una sèrie de moviments que van desmantellar amb destresa i convicció la meva posició. Bé procurava reaccionar, però l’olor encara em molestava, i la meva confiança s’havia esfumat. En qüestió de minuts, em va posar en escac i mat. La sala va esclatar en aplaudiments mentre Perdiet es posava dret i saludava la multitud amb aquell somriure que ara em semblava tan provocador.
Jo em vaig quedar assegut, mirant el tauler, incapaç de creure el que acabava de passar. Havia estat tan a prop de guanyar, tan a prop de complir el meu somni, i tot s’havia esfumat per culpa d’una distracció tan absurda. Per culpa d’un simple i impactant pet.
Quan finalment em vaig aixecar per anar-me’n, vaig sentir la veu de Perdiet darrere meu:
—Bona partida. Ha estat un plaer.
Vaig girar-me i el vaig mirar als ulls. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa, però em vaig detenir. Què podia dir? Ningú havia reaccionat, i tampoc havia incomplert cap norma –si ens agafem al peu i a la lletra el codi de conductes. A més, ningú m’hauria cregut si hagués explicat el que havia passat. Que una persona tan elegant es tiri un pet? Això només són les queixes d’un mal perdedor!
Vaig sortir de la sala amb el cap baix, amb el pes de la derrota a les espatlles i una pregunta que no podia treure’m del cap: era tot això part de la seva estratègia? Utilitzava aquests trucs per desconcertar els seus oponents? O simplement era una cruel coincidència?

De tot això no en vaig quedar mal parat. Vaig aconseguir un dels més grans honor escaquistes: tenir una jugada al meu nom, el gambit invers de dama. Consisteix en un sacrifici inútil, irrellevant i intranscendent que converteix una posició avantatjosa en just el contrari. Però vaig aprendre una cosa increïblement important per a la meva carrera escaquista: a vegades, els grans mestres no només juguen amb les peces, sinó també amb la nostra ment i, aparentment, amb els nostres sentits. I també una d’encara més valuosa: els guapos, i encara més si són mestres d’escacs, també es tiren pets.