Fulles lliures

Es coneixien des que havien nascut. Des que eren bebès i començaren a créixer quasi be simultàniament. Pertanyien a branques diferents però tenien molts elements comuns. Ambdues eren del mateix color, de formes molt similars i rebien estímuls d’entorns propers. Es veien cada dia, cadascuna des de la seva planta, i malgrat eren tan properes el cert és que mai s’havien tractat. Mai una conversa per breu que fos.
Fins el dia que gràcies a una tempesta sense precedents que les sacsejà d’una banda a l’altra, com si fossin pènduls, aconseguiren tocar-se. Varies vegades. I a cada nova fricció, se sentiren més i més atretes l’una de l’altra. Com si es desvetllés en elles una nova sensibilitat que mai abans havien experimentat.
Perquè tradicionalment, cada fulla, a cada branca, tenia un lloc assignat i mai havien pogut palpar-se les unes a les altres de tan distants que se sentien. Era una mena de categorització social això de tenir un lloc assignat a cada planta i a cada branca.
Però gràcies al vent i a la tempesta, havien aconseguit noves relacions més lliures, i ara que les havien experimentat està clar que farien els possibles per deixar-se portar per noves ventades per deslliurar-se de branques, estàtiques, que no les deixaven volar per sí mateixes.