Fets que varen commocionar el món

Fets que varen commocionar al món

El matí del onze de setembre del 2001 quan dos avions varen impactar contra les Torres Bessones de Nova York, el món sencer va semblar aturar-se. Aquell atac brutal que es va poder veure en directe per televisió seguit poc després un altre de semblant a prop del Pentàgon, em va fer perdre la noció del temps. No podia aixecar-me de davant de la pantalla mirant les imatges esfereïdores que emeten-se sense interrupció, varen sacsejar al món. Un quart avió que tenia com a objectiu el Capitoli, no va aconseguir el seu objectiu, estavellant-se degut a l’amotinament dels passatgers, en les immediacions d’aquest.

No podia deixar de pensar que tant sols feia mig any amb el meu marit havíem pujat a una de les torres. Vàrem ser matiners i com que pràcticament érem els únics turistes, ens vàrem voler saltar les tanques amb ziga-zagues que et porten fins l’ascensor, passant`hi per sota. Recordo que un agent de policia ens va cridar bruscament l’atenció. Les mesures de seguretat eren molt estrictes. Al 1993 les torres ja havien patit un atac terrorista per part de Al Qaida que va fer esclatar un cotxe bomba al aparcament del soterrani. L’atemptat va causant alguns morts i centenars de ferits. Les torres eren un objectiu molt preuat pels terroristes. Aquest cop però l’atac, va venir de l’exterior. L'impacte dels avions contra les torres i le seves subseqüents caigudes, va superar amb escreix tot lo imaginable. Totes les mesures de vigilància varen resultar endebades.

Com va ser possible un grau tant alt de confrontació? Quina va ser la gènesi que va portar a aquest fet tant terrible? No sé prou historia per analitzar a fons les relacions d’Occident amb els països àrabs, sempre conflictives. En la guerra del Golf del 1991, potències com Anglaterra, Espanya, amb EEUU com a capdavantera, varen atacar Iraq amb el pretext de que tenia armes de destrucció massiva, quan el que realment ambicionaven era el monopolitzar l’exportació de les reserves de cru de la regió. Recordo haver participat en una manifestació multitudinària contra la guerra del Golf. La revenja dels països àrabs vers Occident, sempre latent, es va anar refermant...
Terroristes àrabs de nacionalitat americana, suïcides en potència, es varen entrenar com a comandants experts en enlairament i pilotatge d’avions. Sense que cap dels seus superiors tingués la més lleugera sospita, varen planejar un atac per ferir a la que fins aquell moment era la màxima potencia mundial. L’orgull fins llavors inqüestionable dels EEUU va quedar molt tocat. Estàvem davant de una guerra amb conseqüències imprevisibles?
Els impactes tant seguits dels avions contra les dues torres, els incendis i els esfondraments subsegüents, conjuntament amb les imatges de com la gent fugia del lloc, completament coberts de pols blanca, semblava una pel•lícula de terror amb uns efectes especials que ni el mateix Steve Spielberg crec hagués pogut imaginar. El balanç estremidor va ser de més de tres mil morts i una quantitat ingent de ferits.

Des de aquell onze de setembre, el mon va canviar malauradament per a pitjor. Arreu es varen començar a implantar unes mesures estrictes de seguretat que va fer que la vida fos molt més complicada per a tothom. Les persones, sobretot si la seva fisonomia tenia algun tret àrab, eren fàcilment assenyalades i sovint anatematitzades i blasmades.

Viatjar amb avió comporta avui en dia un malson de controls de duana. Quan viatjo, solo portar un petit ganivet per pelar fruita. Un dia se’m va oblidar de facturar-lo i l’alarma conseqüentment va sonar. El policia responsable del control, després de requisar-lo, el va ensenyar com un trofeu, a tota la cua que hi havia darrera meu… recordo la vergonya que vaig passar… per sort no em varen fer cap interrogatori.
Escorcolls a edificis públics, a museus, a activitats esportives… tots hem passat a ser potencialment terroristes.

Fa un parell d’anys vàrem tornar a New York. Com si ens atemorís reviure els records, no va ser fins l’últim dia que ens varem acostar al lloc on hi havien hagut les Torres. Exactament al mateix lloc, ara hi han dues immenses piscines buides, per on hi cau permanentment pels quatre cantons una cortina d’aigua. Les piscines estan emarcades per lloses de granit negre amb els noms de les víctimes, en que sovint la gent hi posa flors. Més de vint anys després d’aquell dia fatídic, la ferida continua oberta no sols al cor mateix de Manhattan sinó també en molts de nosaltres...