Fer codonyat

Si li sembla bé, la setmana entrant quan torni a venir, li'n portaré de codonyat.
És que diuen que em surt molt bo; ja ho veurà, ja.
El meu home era d'un poble, ara no me'n recordo del nom, cap allà a la vora
d'Artesa de Segre, però ja no hi tenien casa. Un any hi vam anar a veure els seus oncles, al novembre, i tenien un hort amb un bé de déu de codonyer. En vam collir més de cinquanta quilos, molt grossos, grocs com llimones i tots ben serenys. I jo. tota l'estona amb la dèria d'aquella poesia dels genollons. Ah, no la sap?, doncs:

De genollons collia, collia
De genollons collia codonys,
Agenollada, codonyada,
I entre els dits
codonys collits.

S'ha d'anar molt amb compte per a no dir: Collons collits.

Ai, perdoni la paraulota.

La tia em va ensenyar a fer el codonyat i el dissabte, abans de marxar, havia fet per dinar uns fideus molt bons i matat un pollastre. A mi em va fer menjar la cresta i el pedrer, que tenen molt d'aliment.
Per portar cap a Barcelona ens va donar un cistellet amb sis ous de les ponedores que tenia, un manat d'espinacs i una llonganissa i, és clar, la saca plena de codonys.

Jo marxava contenta, però tenia una mena de pressentiment de què aquells codonys ens farien mal, però no de mal pair, no, que ens farien barallar o que passaria alguna cosa. Vam tornar cap a Barcelona amb l'Alsina Graells i carregats com rucs amb la saca que arrossegàvem entre tots dos, una punta cadascú i això rai, com que no teniu canalla, t'hi pots entretenir a pelar-los, va dir la tia.

I tot el diumenge a la tarda vinga pelar i tallar com si no hagués res més al món que aquella feinada i tota la casa amb aquella olor embafadora; Sap que si en poses un parell a l'armari tota la roba agafa olor?

Doncs tot el pis feia olor de codony i jo tenia els dits ben negres i plens de durícies del ganivet i el meu Enric vinga dir que com pesaríem el sucre i que havia de marxar a buscar una bàscula que li deixaria el seu germà i que no m'atabalés que em quedaria molt bo i que el portaríem al colmado de la Tere a vendre i potser en trauríem tres o quatre duros per cada quilo. Però a terra de la cuina jo ja en tenia dos cossis plens i ell que no tornava amb la bàscula.

N'hi havia algun de ben corcat amb uns cucs negres que em semblava que em miraven perquè els havia tallat casa seva i aquells fruits també els aprofitava, els cucs marxaven aigüera avall i pensava que sota del codonyer havien enterrat algú per la guerra i que els codonys eren tan macos i tan grossos de tanta vida i tanta sang jove que s'havia podrit ben a prop de les arrels de l'arbre, que havia xuclat tota l'essència que sortia per fer créixer els codonys i això els feia ser tan apreciats pels cucs, que també xuclaven tot el suc dels nois que eren allà sota.
Em va agafar una basca que em semblava que m'ofegava i un mal de ventre només de pensar que jo, en menjar-ne, tindria dins tot aquell jovent espantat que només em faltava això i em vaig quedar asseguda a la cuina, amb el ganivet a la mà pensant en matar els cucs negres abans que se'ls emportés l'aigua, que no morissin ofegats, que era molt trist per un animal de terra. Llavors va tornar ell amb la bàscula i em va renyar molt perquè no havia acabat i que era una encantada que no sabia treure un ruc d'un blat.
Jo vaig plorar una mica com sempre que em deia que em quedava encantada i perquè ja m'ho havia pensat que jo faria la feina i ell marxaria tot sol com cada diumenge.

Doncs, ve-t'ho aquí que de tant fer-ne en vaig aprendre i cada any anàvem a buscar-ne una saca. La del colmado ens en comprava un parell de quilos i després, fins per Sant Joan, cada dia del món l'Enrique per esmorçar i per a berenar menjava codonyat.

D'ençà que ell va fugir amb la Tere i està tot el dia al darrere del taulell del colmado, pesant, cobrant i tirant floretes a les clientes, que ja no he anat més a veure els seus oncles, però compro els codonys a la plaça. La setmana que ve n'aniré a buscar i en faré de codonyat.
Però a mi no m'agrada menjar-ne, només el faig. Tastar-lo, el que es diu tastar-lo, no l'he tastat mai.