Fer codonyat

Un relat de: Ginebreda
Si li sembla bé, la setmana entrant quan torni a venir, li'n portaré de codonyat.
És que diuen que em surt molt bo; ja ho veurà, ja.
El meu home era d'un poble, ara no me'n recordo del nom, cap allà a la vora
d'Artesa de Segre, però ja no hi tenien casa. Un any hi vam anar a veure els seus oncles, al novembre, i tenien un hort amb un bé de déu de codonyer. En vam collir més de cinquanta quilos, molt grossos, grocs com llimones i tots ben serenys. I jo. tota l'estona amb la dèria d'aquella poesia dels genollons. Ah, no la sap?, doncs:

De genollons collia, collia
De genollons collia codonys,
Agenollada, codonyada,
I entre els dits
codonys collits.


S'ha d'anar molt amb compte per a no dir: Collons collits.

Ai, perdoni la paraulota.

La tia em va ensenyar a fer el codonyat i el dissabte, abans de marxar, havia fet per dinar uns fideus molt bons i matat un pollastre. A mi em va fer menjar la cresta i el pedrer, que tenen molt d'aliment.
Per portar cap a Barcelona ens va donar un cistellet amb sis ous de les ponedores que tenia, un manat d'espinacs i una llonganissa i, és clar, la saca plena de codonys.

Jo marxava contenta, però tenia una mena de pressentiment de què aquells codonys ens farien mal, però no de mal pair, no, que ens farien barallar o que passaria alguna cosa. Vam tornar cap a Barcelona amb l'Alsina Graells i carregats com rucs amb la saca que arrossegàvem entre tots dos, una punta cadascú i això rai, com que no teniu canalla, t'hi pots entretenir a pelar-los, va dir la tia.

I tot el diumenge a la tarda vinga pelar i tallar com si no hagués res més al món que aquella feinada i tota la casa amb aquella olor embafadora; Sap que si en poses un parell a l'armari tota la roba agafa olor?

Doncs tot el pis feia olor de codony i jo tenia els dits ben negres i plens de durícies del ganivet i el meu Enric vinga dir que com pesaríem el sucre i que havia de marxar a buscar una bàscula que li deixaria el seu germà i que no m'atabalés que em quedaria molt bo i que el portaríem al colmado de la Tere a vendre i potser en trauríem tres o quatre duros per cada quilo. Però a terra de la cuina jo ja en tenia dos cossis plens i ell que no tornava amb la bàscula.

N'hi havia algun de ben corcat amb uns cucs negres que em semblava que em miraven perquè els havia tallat casa seva i aquells fruits també els aprofitava, els cucs marxaven aigüera avall i pensava que sota del codonyer havien enterrat algú per la guerra i que els codonys eren tan macos i tan grossos de tanta vida i tanta sang jove que s'havia podrit ben a prop de les arrels de l'arbre, que havia xuclat tota l'essència que sortia per fer créixer els codonys i això els feia ser tan apreciats pels cucs, que també xuclaven tot el suc dels nois que eren allà sota.
Em va agafar una basca que em semblava que m'ofegava i un mal de ventre només de pensar que jo, en menjar-ne, tindria dins tot aquell jovent espantat que només em faltava això i em vaig quedar asseguda a la cuina, amb el ganivet a la mà pensant en matar els cucs negres abans que se'ls emportés l'aigua, que no morissin ofegats, que era molt trist per un animal de terra. Llavors va tornar ell amb la bàscula i em va renyar molt perquè no havia acabat i que era una encantada que no sabia treure un ruc d'un blat.
Jo vaig plorar una mica com sempre que em deia que em quedava encantada i perquè ja m'ho havia pensat que jo faria la feina i ell marxaria tot sol com cada diumenge.

Doncs, ve-t'ho aquí que de tant fer-ne en vaig aprendre i cada any anàvem a buscar-ne una saca. La del colmado ens en comprava un parell de quilos i després, fins per Sant Joan, cada dia del món l'Enrique per esmorçar i per a berenar menjava codonyat.

D'ençà que ell va fugir amb la Tere i està tot el dia al darrere del taulell del colmado, pesant, cobrant i tirant floretes a les clientes, que ja no he anat més a veure els seus oncles, però compro els codonys a la plaça. La setmana que ve n'aniré a buscar i en faré de codonyat.
Però a mi no m'agrada menjar-ne, només el faig. Tastar-lo, el que es diu tastar-lo, no l'he tastat mai.

Comentaris

  • Codonys collits. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 13-01-2024 | Valoració: 10

    Un relat molt ben plantejat i amb unes situacions molt bé encertades. M'ha agradat molt tota l'acció respecte al codonyat.
    On expresses tota una història, molt entretinguda.
    Jo, fa temps que no he menjat codonyat, no sé per què, però es passés els dies i no el taste.
    M'ha fet un poquet de gràcia i la composició està molt reeixida.
    Enhorabona.
    Una forta abraça.
    Cordialment.
    Perla de vellut

  • Les contradiccions de la vida[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-12-2023 | Valoració: 10

    Veus, no m’hagués imaginat mai al final, que a la protagonista no li agradés de menjar els codonys. M’ha agradat molt aquest relat tan proper. Sempre que es parla de la vida a pagès, un 10! Una forta abraçada.
    Aleix

  • Dues històries.[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-12-2023

    Una manera força original de tractar un tema que sembla secundari a la narració: la traïció del marit. Aquest tema queda disfressat per la història molt més casolana dels codonys. Els dos temes estan molt ben relacionats, tota la narració té uns girs sorprenents, trobo que podries ser molt bona guionista.

    M'agraden molt els codonys, però fets al forn, sense sucre ni cap amaniment. Quinze minuts al microones i ja n'hi ha prou. Pels cuquets negres no hi pateixo gaire.

  • Codonys collia[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 17-12-2023 | Valoració: 10

    Bona rima i bona història aquesta dels codonys. Codonys collia la tia Maria... aquesta sí que la recordo, de ben petita els pares la recitaven tot sovint. Un bon relat amb humor i molt entretingut. No he fet mai codonyat, i potser no en faré mai, no fos que també m'aparaguessin aquests minúsculs animalons...hahaha.
    Bones festes Ginebreda.

    Rosa.

  • Els vius i els morts[Ofensiu]
    Joan Colom | 17-12-2023

    Sóc un home bastant rutinari, que quan una cosa li agrada no se'n cansa. Una de les meves rutines és el desdejuni amb codonyat. Potser fa trenta anys que un dia se'm va ocórrer fer-me tres minientrepans amb sis maries integrals i tallets prims de codonyat entre maria i maria, i encara segueixo fent-m'ho, abans de sortir de casa i prendre un cafè amb llet al bar més proper.

    L'àvia paterna era de Lleida ciutat, tot i venir a Barcelona, amb pares i germans, a principi del segle XX. Curiosament, el meu pare va viure el final de la guerra a les terres del Segre, com a sanitari, i després, com a presoner. En el teu relat parles de cucs negres que trobaves en alguns codonys i les associacions que et duien, perquè en aquells indrets s'havien lliurat ferotges batalles i en el subsol devien reposar molts soldats anònims. També molts soldats havien quedat sense enterrar a les vores del riu. En el relat "Aquella pobre calavera" (20-06-2023) explico una història una mica macabra, relacionada amb aquest tema.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ginebreda

Ginebreda

30 Relats

134 Comentaris

5952 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La Ginebreda és un ésser de l'imaginari català amb forma de dona d’aspecte arbori amb el cos de fusta, molsa i escorça. Té un temperament sanguinari i violent.

Però també va ser una dona real:

Eulalia Ginebreda (1584-1619) es va casar amb Pere Joan Totxo i en va prendre el cognom (es passà a dir Eulalia Totxa) .La seva mare, La Ginebreda (difunta abans de
1615) diuen que va ser qui va ensenyar a l'Eulàlia en quin bosc podia anar a trobar a Satanàs.
És acusada de bruixa, d'anar al bosc de Can Figueres de la Quadra a venerar al dimoni i de fer cas de les seves ordres. Se l’acusa d’intentar assassinar a diverses persones i de liderar un grup de sis o set dones.

El 1619 és empresonada, portada a Barcelona, sotmesa a turment i finalment penjada el 26 d’octubre a Terrassa.

Font: Lo negoci de las bruxas
ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
ARXIU COMARCAL DEL VALLÈS OCCIDENTAL