Fem una pizza?

Mirant-se el cos, i tot comparant-lo als de les noies de l’institut, la seva autoestima baixava fins al subsòl de la tristor. Si, a més, hi afegim el fet que el seu nas havia crescut més cap a una banda i que els porus li segregaven més greix que la cansalada que es cruspia amb ous ferrats, està clar que no se sentia el noi més agraciat. Passava per una etapa xunga.
Res li anava bé. Ni els estudis, ni les relacions amoroses, ni la feina. Se sentia com un imant de malastrugança. Semblava que havia trepitjat una tifa perquè la seva vida transcorria sense cap esdeveniment singular. Cap noia li demanava de sortir, portava temps buscant feina i només n’hi sortien per a les quals sempre li mancava alguna cosa: experiència, estudis o un mitjà de transport per arribar-hi.
Dins d’aquesta grisor atmosfèrica l’única llum que veia, al final del túnel, era la seva gosseta: la Pizza. Ella el feia sentir especial. I li demostrava a tota hora. I fou així que, passejant-la pel barri, va conèixer una noia que portava un gos idèntic. S’assemblaven com dues gotetes d’aigua. Parlant de les seves semblances, dels seus hàbits, “que si una cosa”, “que si una altra”, va notar que el seu nas se li posava a lloc, fent una mena d’ela marxa enrere, i com si els seus grans passessin pel túnel d’assecat. Mirant-se al mirall en ser a casa quasi bé no es reconeixia.
Es va trobar atractiu, agraciat, guapo i amb possibilitat d’èxit amb la noia del gos. Amb la sensació de que la malastrugança havia marxat per sempre de la seva vida. La noia del gos li va proposar de treballar amb ella a la pizzeria del barri ara ja fa mesos.
Han afegit una nova especialitat a la carta: la pizza “Bona sort”. Conté polsims d’il•lusió, espurnes d’alegria, farina tamisada i un toc de menta fresca. Que refresca!
Aviat faran una terrassa per tal que els clients puguin asseure’s per xerrar tranquil•lament com ells varen fer la primera vegada que es conegueren. La malastrugança ha desaparegut i ningú sap on ha anat. Ni ganes.