Cercador
Estels de gessamí
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Van aparèixer sense cap avís previ. Van fer la feina com si res. La part dels camps de conreu sense conreus deixada a una dolça balabà a tocar d'unes rengleres d'unifamiliars va esdevenir afaitada, afaitadíssima, per obra i desgràcia d'eficaces màquines. Quatre arbres restaven dempeus fent mitja figa, segurament perdonats per llàstima estipulada. No pas ccom els cadàvers de gats enverinats que supuraven, que s'havien esfumat: la trituradora encobria rastres de culpa, però els esperits dels felins en sortien per subtils filtres. Més absències d'importància eren serpetes, ratolins, rates de camp (o no), cargols i un bon etcètera de fauna destinada a l'anorreació.
Van passar un parell de dies. Vent de ratxes com borratxes. Sol abrusador. La zona devastada no es rendia. Apuntaven, canyes i fonoll en nova alça, fermament tossuts, amunt, amunt. En profusió. Esquitxaven d'un gens tímid verd aquelles terres de to rostit...en un dels límits de les quals un mur baix centenari de pedra defensava una caseta buida, que havia estat d'eines, amb un pou i un safareig, tot mig colgat per bardissa, per l'esclat silvestre de l'abandó. La única supervivent de la colònia feral, una gata blanca, inspirava alè de flors d'un gessamí grandiós, en expansió sense aturador. Tan esponerós que no permetia distingir l'animal entre la seva mola, la gata que plorava. La gata que, interna en el cor de l'arbustiva enfiladissa, plorava per la crueltat externa. Cada llàgrima lluïa titil·lant com les estrelles que ben aviat es van presentar, conjuntant-s'hi. Miolà ella. Un grapat de granotes d'una bassa grassa s'hi afegí. I uns grills prop d'una pila de patates grillades. Reforçaven, entre tots, el mur, feien pinya, mentre canyes i fonoll acceleraven llur renaixement, guardians d'aquella dimensió que consideraven sagradament infranquejable.
Van passar un parell de dies. Vent de ratxes com borratxes. Sol abrusador. La zona devastada no es rendia. Apuntaven, canyes i fonoll en nova alça, fermament tossuts, amunt, amunt. En profusió. Esquitxaven d'un gens tímid verd aquelles terres de to rostit...en un dels límits de les quals un mur baix centenari de pedra defensava una caseta buida, que havia estat d'eines, amb un pou i un safareig, tot mig colgat per bardissa, per l'esclat silvestre de l'abandó. La única supervivent de la colònia feral, una gata blanca, inspirava alè de flors d'un gessamí grandiós, en expansió sense aturador. Tan esponerós que no permetia distingir l'animal entre la seva mola, la gata que plorava. La gata que, interna en el cor de l'arbustiva enfiladissa, plorava per la crueltat externa. Cada llàgrima lluïa titil·lant com les estrelles que ben aviat es van presentar, conjuntant-s'hi. Miolà ella. Un grapat de granotes d'una bassa grassa s'hi afegí. I uns grills prop d'una pila de patates grillades. Reforçaven, entre tots, el mur, feien pinya, mentre canyes i fonoll acceleraven llur renaixement, guardians d'aquella dimensió que consideraven sagradament infranquejable.
Comentaris
-
Bona descripció[Ofensiu]Atlantis | 27-07-2021
Una descripció molt poètica i cruel d’un passatge devastat. La gata com a testimoni.
Molt ben escrit i ric amb paraules i imatges.
M'agrada molt el títol que l'hi has posat.
-
Força[Ofensiu]Magdala | 26-07-2021 | Valoració: 10
Quina força en les teves paraules. Un relat molt bo, reivindicatiu, la natura que es rebel la davant de la barbàrie i la crueltat. Es un relat visual, les imatges apareixen i rebem, penso, el missatge amb una gran càrrega de sentiments. Felicitats
-
La gata blanca[Ofensiu]Prou bé | 26-07-2021
Única supervivent en un relat escrit amb un to esquinçat i torturat , veu d'un paisatge maltractat que es rebel·la i lluita resilent. Com sempre, transmets amb força el que vols dir! Amb total cordialitat
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436659 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com