ESTAVA GLAÇADA PER LA MORT

Jo vaig venir al poble petit fa un parell d'anys llavors em va semblar un lloc idíl·lic on poder començar de nou. La meva carrera de Mestre l´havia deixat de resultes de la meva separació del Ramon i el petit institut em va fer el pes. Recorda que va venir un parell de mesos abans de començar l'escola i l'indret em va semblar perfecta. Però avui al cap de dos anys el veig un lloc sinistre que no em faria res marxar.

La Clara la vaig conèixer el primer dia d'estada aquí. Era el que en diem una persona discapacitada intel·lectualment, anava pel carrer amb un timbal penjat amb un cordill al coll, de tant en tant amb una mà l'acaronava, però no el tocava. Vaig pensar que era un timbaler molt estrany la noia. Tothom la saludava i l'anomenava pel seu nom, jo aviat també la vaig saludar i vaig parlar una mica amb ella, em va dir que el timbal era d'un germà seu, però que a ella li agradava molt i perquè no li prengués doncs el portava així. La vaig mirar devia tenir uns trenta anys i anava vestida com una nena, amb dues cuetes de color ros , faldilla de quadres mitjons blancs i sandàlies, era ben particular, però era una persona estimada per tothom.

A mi m'agrada molt anar una mica a caminar i a la tarda ahir  en sortir de l'escola volia anar a fer un parell de quilòmetres, però vaig pensar què es faria fosc i ho vaig deixar estar. En agafar el cotxe em va passar pel costat la Clara, duia el seu tambor i anava abrigada, la vaig cridar i no em va contestar, però com que vas prendre el camí del poble no vaig dir res. Semblava volia nevar.

Al vespre em vaig assabentar que no havia tornat a casa i que els mossos i parents la buscaven, jo els vaig dir que l´havia vist prop de l'Institut. Avui l'han trobat morta i amb signes de violació, tenia el tambor al seu costat, estava glaçada per la mort, no pel fred.

Sento pena immensa i una mica de sentiment de culpa, potser jo la podia haver salvat, potser jo i una furtiva llàgrima em cau per la galta, que es barreja amb la neu que va caient.