Éssers Econòmics

'-És que, no sé com dir-ho', va replicar la Mònica.
'-No és que no siguis amable, ho ets. Però percebo en tu... No ho sé, una espècie de menyspreu encobert, subtil... Un deix integrat de menyspreu, cap a mi, cap a tu, cap a tothom...'

L'acusació no el va sorprendre. Al capdavall, ja feia tremps que no s'enervava sota cap conjectura; el cinisme feia temps que s'havia incorporat a la seva actitud quotidiana.

Però sí que, un cop va arribar a casa, es va permetre reflexionar-hi. Era cert, menyspreava a tothom, inclòs ell mateix. I va decidir entretenir-s'hi una estona més, per indagar en la causa. Un pare extraordinàriament àvar? Segons els pioners psicoanalistes, les nostres relacions amb el món s'extrapolen, i es redueixen, a la relació amb el pare i la mare, o amb les figures equivalents: arquetips indispensables que possibiliten i limiten el marc relacional.

Sí, era el diner. Ell menyspreava a tothom en tant que 'Éssers econòmics'. Com podia respectar algú que destinava una part del temps ('Tot el temps és pur Regal', declarava C.S Lewis a les 'Cartes del Dimoni al seu nebot'), una bona part del seu temps val a dir, a realitzar activitats que o bé detestava o bé li resultaven indiferents... Només perquè rebia diners a canvi? Li costava trobar motius per respectar un ésser així, l'Homo aeconomicus. I això, obviant el factor, gens fútil, de saber en què es gastaven després aquests diners: gairebé invariablement no en servir el col·lectiu, sinó a alimentar un cada vegada més banal i recargolat egoisme, al qual ja no satisfeien ni els més exòtics viatges, ni els més sofisticats menjars, ni els més innovadors productes, exhaust i saturat com estava de cegues passions satisfetes en la immediatesa.
Com no sentir menyspreu per tanta vilesa?

Pensava en ells i elles, aleshores. I arribava a la conclusió que, si no es menyspreaven a si mateixos, era per pura i simple inconsciència: Senzillament, havent mamat des de la més tendra infància un model educatiu basat en les regles de l'individualisme i el benefici privat, no percebien el crim – per omissió – que constituïa el seu modus vivendi, i els resultava gairebé tan natural com respirar.
(Gairebé, perquè l'instint, igual que la consciència, es pot anestesiar, sovint per períodes prolongats, però mai apagar del tot).

Per això, es deia, podia respectar un vagabund, un pobre, un monjo o un místic, fins i tot per un voluntari d'una ONG - mentre és voluntari d'una ONG- ... Però no un lladre amb guants de vellut, no un ésser ple de mesquinitat que somriu amablement des de la seva temible inconsciència, no un amant que només besa amb llavis de Judes. No un ésser econòmic qualsevol.

Recorda – sense amargor- la dilatada bibliografia històrica i legal al respecte: Des de l'era romana fins als nostres dies, els crims que han rebut les penes més desafortunades, i sobre els quals més extensament s'ha legislat, no són aquells on la violència directa n'és la protagonista, no: eren aquells relatius a l'economia i a la propietat privada.
Naturalment, somriu maquiavèl·lic, un sistema basat en la usura no pot sinó protegir-se amb recel d'allò que atempta contra els seus fonaments.

Alhora, rememora A.López Tobajas, manifestant-se irat: "L'home modern vol creure's lliure quan no passa de ser una ombra en suspens, fantasmal i al·lucinada, que vaga sense saber qui és ni que fa aquí, en un cosmos emmudit que no li revela ja cap sentit. Enfonsat en la seva enquícia i la seva agnòsia, tradueix el desconcert en agressiu esperit de conquesta: cobreixi la terra amb ciment, plàstic i altres materials igualment abjectes, devora la durada amb les seves màquines infernals..."

Recorda – Ara si, amb certa indignació – un dels últims llibres que exposen amb diàfana i contundent claredat aquesta realitat: 'La gente mas rara del mundo: Cómo Occidente llegó a ser psicológicamente peculiar y particularmente próspero' de l'antropòleg Joseph Henrich.

I recorda – ja sense una indignació que sap infructuosa – l'obra 'El Amanecer de todo' del també antropòleg David Graeber, on l'autor declara que 'el capitalisme es quedarà sense combustible al mig del mar'. Ben aviat, puntualitza.
Llàstima que aquest aviat no faci referència a l'escala temporal d'una vida humana, pensa.

I de sobte, recorda encara una cita del Premi Nobel Aleksandr Solzhenitsyn: "No tinc cap esperança en Occident, i cap rus no hauria de tenir-la. L'excessiva comoditat i prosperitat han debilitat la seva voluntat i la seva raó."

Recordant a la Mònica, es dirigeix cap al telèfon per trucar-li, tot pensant, amb mig somriure de disgust:
'I la seva humanitat, Aleksandr. I la seva humanitat'.