Article 195

Radicalismes 195

Durant de la meva adolescència, sovint alguns familiars i amistats m'havien titllat de radical. Iés que hi havia punts que, ho mirés per on ho mirés, no hi trobava el yang dins el yin. L'existència de la falsa autoritat, en seria un. Entenent com a falsa autoritat, aquella que emana de la simple imposició, sense predicar amb l'exemple. La totalitat dels integrants de cossos policials, o bona part del professorat, per exemple: Individus que cauen en flagrants contradiccions sense perdre els anells - Sovint, perquè els efectes col·laterals d'aquestes contradiccions no recauen en ells - (Gran enfermedad es la necedad, pues la que la sufren no son los necios, sino los sanos, deia Baltasar Gracián al seu Oráculo Manual y arte de prudencia).

Bé, el cas és que un dels 'extremismes' que, segons sembla, m'obstino a mantenir - anys després d'haver abandonat aquesta preciosa etapa anomenada adolescència, on els aspirants a adults tenen una saludabilíssima rebel·lió vers l'statu quo, sospito que fruit de la revelació que bona part del món que els adults els hi deixem en herència és un absolut Frau – és el de la denúncia del materialisme com a un crim.

I soc conscient que no dic res de nou. O sí. Perquè malgrat que aquest mal endèmic s'ha denunciat gairebé des que l'ésser humà és ésser humà – O, si més no, des que vam abandonar el nomadisme en benefici del sedentarisme, creant, així, la propietat privada- sembla que, d'unes dècades ençà, ens hem oblidat completament – sempre en relació a l'acumulació de capital i de possessions - de la llei que afirma que per a qualsevol acció, hi ha una reacció, o el que és el mateix, que les nostres decisions tenen conseqüències. I escric això recordant no pas la voracitat desmesurada dels grans tenidors ni de la classe governant – Aquests tots ho sabem, que són presa d'una cobdícia patològica- sinó adreçant-me a una bona part de la classe mitjana (especialment alguns estaments del funcionariat) d'una banda, i a bona part del col·lectiu activista, de l'altra.

I és que aquesta 'bona gent', que es compadeix de les sequeres a l'Àsia i denuncia els conflictes armats, semblen no sentir cap parentesc, cap relació, amb aquestes desgràcies i injustícies que denuncien amb fervor quasi religiós. I no obstant això, veig tant uns com altres renovar el seu cotxe quan aquest ha complert la dècada, o comprar-se una segona residència, o una furgoneta camperitzada, o simplement viatjar amb avions ultracontaminants sense ordre ni concert només perquè mira, és barat, o perquè puc fer-ho. I jo, perplex veient que aparentment no associen luxes amb misèria, ni veuen un relat correlatiu entre riquesa i pobresa em pregunto:

És que no hi ha una ètica econòmica?

Aquests dos col·lectius s'escandalitzen davant homicidis i violències explícites varies.
En canvi, estalviar tant com es pugui – Tot i que sembla ser que mai sabrem fins quan estarem aquí- i tancar cada dia la porta de casa amb clau – privant així l'entrada a qualsevol persona que ho necessiti- ens sembla d'allò més natural, gens violent.
"És que, si deixo obert, pot entrar qualsevol delinqüent.", em responen sovint, com si fos una obvietat. A mi, però, em sembla una obvietat preguntar-se: Si la solidaritat dels privilegiats aconseguís que no hi hagués ningú en estat d'extrema necessitat, física, psíquica, social, o que ja ha patit els efectes d'aquesta... Caldria tancar les portes?

A la llum de la multitud d'estudis que assenyalen com a causa principal de delinquir la pobresa, no sembla una qüestió absurda. Incòmoda, perquè ens responsabilitza, això potser sí.

Malgrat els indicis, doncs, no semblen trobar un rastre de violència en l'acumulació desaforada – Deu ser 'radical' suposar que adquirir més i més enllà del necessari mereix l'atribut de 'desmesurat', suposo- , no veuen homicidis implícits en el modus vivendi occidental, no intueixen cap lectura global que els porti a pensar què hi ha de criminal, a nivell humanitari i ambiental, en el consum i l'adquisició incontrolats?

En primer lloc, observo, alarmat, que cap d'ells considera estar en un estat de consum i acumulació 'descontrolat'. 'No som pas dirigents de multinacionals', semblen dir-me amb la mirada. Que és el mateix que dir, en suma: 'Com que sempre hi ha algú que ho fa pitjor, jo m'en rento les mans'.

I em resulta admirable, donat que una bona part d'ells ha trepitjat– En aquests viatges sense més objectiu que el gaudi i la distracció – algun país assotat per la misèria, o amb uns recursos que aquí els provocarien atacs de pànic. Una vegada més: No hi veuen el vincle amb els seus excessos diaris?

Fa uns dies, passejava amb una amiga. Em va explicar que té un conegut milionari, que acabava d'adquirir la seva enèsima propietat, un xalet a primera línia de la Costa Brava. Es veu que el nostre protagonista fa llargs dejunis i practica la meditació, i, sense miraments, es declara antisistema. Un antisistema ben peculiar, no trobeu?

La tieta d'una altra amistat, és mestra a l'escola pública. Cada estiu, dona bona part dels diners de la paga extra a un menjador social per a nens sense recursos. Un dia em va respondre: "Soc mestra, servidora pública, i a més tinc una feina amb un gran compromís social: els diners que rebo provenen de l'esforç de tota la societat, i jo no els necessito; em sembla el més normal del món retornar-los en forma d'ajuda a nens necessitats". Sembla que la immensa majoria, en la mateixa tessitura, ni es plantegen aquesta possibilitat. Alguns i algunes fins i tot s'escandalitzaran en llegir-lo. Després, això sí, que les paraules 'Solidaritat', 'Compromís' i altres, cada vegada més buides de contingut, més dissociades de la realitat practicada, no faltin en el discurs ni a l'aula.

Una altra amistat em va referir un dia a la seva exparella, la qual es declarava insistentment i portentosament comunista. Treballa fent estudis de mercat per optimitzar els beneficis de les multinacionals. 'Ah, però és que això és feina', va respondre un dia en veure's interpel·lat.

Inconsciència, cinisme, acte fallit freudià? Inexplicable, explicable però injustificable? La majoria de la ciutadania considera polític el seu pensament, la gestió de la seva ciutat, i un llarg et caetera, però quant a l'adquisició de diners i el que fa per adquirir-los, ai...

Novament: No hi ha una ètica econòmica?

És que no veiem la violència en espoliar sistemàticament altres països per a preservar els nostres luxes?
No observem abús en comprar a preus irrisoris a empreses de demostrada explotació, adulta i infantil, ni en agafar avions ultracontaminants així una mica perquè si?
Considerem que la nostra part és insignificant i l'excusa estrella, 'és que hauriem de canviar tots', (pretext perfecte per no afrontar el desafiament del canvi personal) vàlida?

Ens obstinem a obviar la violència en parlar d'empatia, quan la nostra insolidaritat diària ens hauria de fer empal·lidir?

Blaise Pascal, ja al S.XVII, escrivia: Correm descuidats cap al precipici després de col·locar-hi alguna cosa davant que ens impedís veure'l.

Però, per enèsima vegada, sembla que això, quan es parla de diners, es traslladés automàticament a una altra dimensió, desvinculada de la nostra. Com si els actes econòmics, diaris, de cadascú, no fossin, no tinguessin, una enorme importància política (I per tan, humana)

El Fragment és d'Eduardo Galeano, autor de 'Las venas abiertas de América Latina', lúcid psicòleg de la frivolitat capitalista:

'Dels pobres ho sabem tot: en què no treballen, què no mengen, què no pesen, què no mesuren, què no tenen, què no pensen, què no voten, què no creuen....
Només ens falta saber per què els pobres són pobres.
Serà perquè la seva gana ens alimenta i la seva nuesa ens vesteix?

'La impunitat exigeix la desmemòria. Hi ha països i persones exitoses i hi ha països i persones fracassades, perquè la vida és un sistema de recompenses i càstigs que premia els eficients i castiga els inútils. Perquè les infàmies puguin ser convertides en gestes, cal trencar la memòria: la memòria del nord es divorcia de la memòria del sud, l'acumulació es desvincula de la pobresa, l'opulència no té res a veure amb la despulla. La memòria trencada ens fa creure que la riquesa és innocent de la pobresa i que la desgràcia no paga, des de fa segles o mil·lennis, el preu de la gràcia. I ens fa creure que estem condemnats a la resignació.'

Una breu adaptació de Martin Niemöller:

“Primer van començar a destruir els boscos, i vaig guardar silenci perquè aquells boscos no eren meus.

Després van seguir esgotant la vida als oceans, i no vaig reaccionar perquè jo era terrestre

Després van començar a acabar amb els pobres, i vaig mirar cap a una altra banda perquè jo no era pobre.

Ara tot això m'està destruïnt a mi, però ja no queda ningú per defensar-me.”


Segur que recordeu la gran pel·lícula 'La Llista de Schindler', impresa a l'imaginari col·lectiu, amb aquell commovedor final en el qual el protagonista es treu un anell, tot dient alguna cosa així com: 'Amb el valor d'aquest anell podria haver salvat alguna altra vida'. I a tots ens toca la fibra. Però tot seguit negligim, i alimentem aquesta por incommensurable, presos d'una amnèsia sobtada...I tan amples.

Amb tot, la pregunta sobre si tenim, tots plegats, algun tipus d'ètica econòmica, o bé ja hem venut integralment la nostra ànima al capital, es manté encara en la seva condició d'incògnita, esquiva, molesta i d'aquelles que, en fi, no ve gaire de gust entaular-hi debat. Però d'aquesta absència de resposta neix una altra pregunta, encara més estranya:

Com podem, els occidentals, ser tan extraordinàriament cínics?


P.D: La xifra del títol no és aleatòria. Correspon a l'article 195 del Codi Penal, que tipifica el Delicte d'Omissió del Deure de Socors, que “castiga qui no presta socors a una altra persona que es troba desemparada o en perill manifest i greu, sempre que pogués fer-ho sense posar-se en risc a si mateix o a tercers.” Conclusió? Som tots/es uns criminals.