Indefensió apresa

La indefensió apresa, un problema educacional?

La indefensió apresa és una condició de l'ésser humà en la qual aquest ha après a comportar-se de forma passiva davant els estímuls negatius, encara que hi hagi la possibilitat d'evitar-los i / o escapar d'ells per evitar les conseqüències desagradables que aquests produeixen. A finals dels anys 60, el psicòleg Martin Seligman va descobrir aquest fenomen. Tot experimentant amb gossos, es va adonar que no era el mateix tenir l'opció d'escapar d'un càstig que veure's obligat a assumir-lo. Per realitzar aquest experiment, va utilitzar dues gàbies diferents. En una d'elles el gos podia aturar la descàrrega elèctrica, mentre que en l'altra no. Més endavant, quan tots dos gossos havien rebut una sèrie de descàrregues, Seligman els va col·locar en una gàbia en la qual el terra estava separat per una petita taula de fusta la qual podia ser saltada pel gos, i això li permetia deslliurar-se de les descàrregues. El gos que havia pogut aturar les descàrregues elèctriques saltava la barrera, mentre que l'altre es quedava en el compartiment aguantant-les de manera passiva: Aquest últim havia assumit el càstig i es mostrava indefens. El pobre animal pensaria: "per què vull saltar la fusta si em seguiran electrocutant?" Doncs bé, aquest fenomen també es dona amb els alumnes. Un exemple més habitual del que ens pensem: Un alumne pateix assetjament en un centre educatiu. És menyspreat psicològicament de forma contínua. Aquesta situació es dona entre companys de classe o de centre, però també per part d'alguns professors/es. Quan ja porta un temps aguantant aquests estímuls adversos, i on tot exercici previ de lluita o evasió ha estat sistemàticament reprimit, pensa que res pot fer per evitar-ho i la seva actitud es torna passiva davant aquestes circumstàncies, de tal manera que li costarà "saltar la barrera" i demanar ajuda a psicòlegs, familiars, etc. Fins i tot pot arribar a l'extrem d'inculpar-se: "m'exclouen perquè soc un inútil", "em menyspreen perquè no soc el més llest de la classe", . Si a tot això li sumem la passivitat d'aquelles persones que són testimonis directes del que succeeix (companys, professors realment preocupats pel benestar dels seus alumnes, etc), encara es torna més complicat buscar ajuda.

Però això és només a nivell educatiu – que com sabem és llavor que gesta després el fer i desfer de tot el teixit social -. I llavors, inevitablement un es pregunta: Aquesta resignació, indiferència, apatia, amb les que permetem els abusos de la classe política (Càrregues violentes a manifestants que denuncien inacabables casos de corrupció, desnonaments promoguts per fons voltors, i tantes altres que ja semblen part de la quotidianitat) no són sols una nota a peu de pàgina del que hem après a l'escola? No és allà on apreníem, almenys fins fa ben poc, aquesta indefensió apresa que ara es tracta en moltes consultes de psicologia? No és allà on vam aprendre sobre l'autoritat inqüestionable (encara avui dia ningú ha respost perquè) del professor/a, que sempre tenia la raó, que sempre podia amonestar-nos, i que valia més, si volíem sumar punts per passar de curs o millorar nota, guardar silenci i rendir obediència cega als codis establerts, per més que una veueta del nostre instint o del nostre sentit comú ens deia que allà hi fallava alguna cosa?

Alguns veus ara es podran indignar, tot al·legant que avui dia és diferent: que es falta el respecte als professors, i que ja no tenen autoritat. I no ho negaria pas, perquè sembla ser així. Però potser el més important és la causa, el perquè ja no se'ls respecta tant, i en si aquesta obediència forjada en la repressió hi té alguna cosa a veure, en aquesta pèrdua de valor de la figura clàssica del docent. Alguns altres, a la desesperada, advoquen per un retrocés, perquè el docent actual, incapaç d'afrontar les flagrants incoherències de la seva tasca, recuperi el rol dràstic i sever de fa unes dècades. Defensar una postura així em recorda el fer d'alguns partits d'ultradreta, per bé que molts docents que defensen aquest retorn a les cavernes es consideren progressistes. El professorat, en fi, només tindrà l'autoritat que emani del seu exemple. Tots els intents de traslladar la responsabilitat a la ineptitud de les famílies (educades per altres professors com ell) o per la traïdoria d'alguns polítics (amb la seva total connivència) acabaran en terreny estèril si no es compleix la condició de l'excel·lència personal. I la credibilitat minvarà, de manera tant previsible com justificada. Com en el cas de la policia, infamada per un sector significatiu de la població, no és la cega repressió per conservar interessos personals i/o institucionals el que educa, sinó la coherència i la prèdica amb l'exemple.
El defenestrat economista J.M Gay de Liébana ja advertia, a les XIX Jornades Tributàries de la Comunitat Valenciana (Disponible a YouTube) que l'educació tenia molt a veure, tant amb la corrupció de la classe política, com amb la passiva resposta de la ciutadania. I probablement el cas més destacat és el de Pedro Garcia Olivo, antic professor d'institut i afamat lector que, en un exercici de lucidesa, va abandonar el seu lloc fix de treball per a fer-se pastor, convertint-se en un destacat 'antipedagog' que ha publicat quantitat de llibres, entre els quals destaca 'El Educador Mercenario: para una crítica radical a las escuelas de la democracia', resum del seu ideari exposat en altres publicacions, i que comença amb tota una declaració d'intencions:
"Soc un antipedagog, algú que encara avui es subleva contra el discurs altiloqüent del professorat, i contra la substancial hipocresia de les seves pràctiques" (El llibre està disponible gratuïtament en pdf a Internet a diverses pàgines).

Altres institucions educatives, fregant el llindar del cinisme, declaren estimular el sentit crític dels seus alumnes. No obstant això, els alumnes continuen asseguts, mentre el professor dret, els continguts segueixen essent administrats unidireccionalment... Realment ningú no ha qüestionat els apriorismes d'aquest procedir aparentment inofensiu? Bé, algú, sí. Michel Foucault, per exemple, que comparava les institucions escolars amb les penitenciàries, i on n'identificava molts paral·lelismes (Fins i tot arquitectònics). I Sigui com sigui, en tot cas això és només estructural, quelcom que tot i calar igualment a l'inconscient, és relativament innocu; Caldria conèixer també si els mètodes a l'aula disten gaire dels que es portaven a terme fa pocs anys: En cas negatiu, molt em temo que l'educació, lluny de ser eina transformadora destinada a alliberar els individus i fer-los més coherents i crítics, no està sinó col·laborant activament a perpetrar les dinàmiques pròpies d'aquest capitalisme tardà que vivim, fomentant la desigualtat, especialment l'econòmica -pèrfidament oculta rere criteris d'igualtat i d'inclusivitat en altres àmbits- i creant noves fornades de població passives, obedients i resignades amb els excessos del poder, dels quals la mateixa educació n'és, moltes vegades potser sense saber-ho, un dels principals aparells d'opressió.