Breu crònica d'un Camí de Santiago

Jo ni me'n recordava del que era fer exercici. Quan el taxi ens va deixar a Saint Jean, un equip acabat d'acordar hores abans, de pelegrins que volíem fer l'anomenada "etapa prèvia", vaig pensar que es tractaria d'una passejada. Iniciem camí després de prendre alguna cosa en un bar del poble i conèixer-nos una mica – Jo i quatre madrilenys, cadascun de procedència diferent, dels quals jo era el benjamí. Al cap de poc de caminar, jo, juntament amb un home i una dona de semblant edat, ens desviem per caminar en mode trio cap a les muntanyes. I els escolto parlar entre ells, mentre aguanto com puc el que el meu cor de fester de cap de setmana em permet llavors. Ella, acaba de fer el Montblanc. Ell, muntanyenc experimentat també, parla de certa escalada aconseguida fa poc. Fins aquí bé. Però les coincidències entre tots dos no acaben aquí... Tots dos tenen dues filles, tots dos estan separats, i... Tots dos treballen al mateix sector, la geriatria.
Curiós, no? Aleshores, jo també desconeixia la capacitat del Camí de multiplicar coincidències, sincronies... digueu-les com vulgueu. Regularment m'havien d'esperar perquè no aconseguia igualar el seu ritme. Fins i tot l'home, del nom del qual ja no recordo, em va fabricar un bastó, amb empunyadura i tot, per fer més suportable la meva marxa. En un moment donat, aconseguint el cim de la muntanya - alhora que l'antiga frontera francohispana - vaig creure convenient dormir al refugi que hi havia a dalt. Però, potser per por de perdre els meus dos companys de viatge recent adquirits, després de pensar-ho vaig prosseguir la marxa.

Arribem a Roncesvalles al capvespre. L'alberg estava ple de pelegrins. Jo desconeixia les normes, però l'emoció era tan intensa que ni tan sols em va molestar saber que avui i d'ara endavant les 6 am seria l'hora estàndard d'abandonar el llit i continuar el camí. De fet, aquella nit, fruit de l'emoció però també dels roncs, ni tan sols vaig dormir.

Segons diu una de les moltes tradicions esotèriques del Camí de Sant Jaume, el pelegrinatge mateix –en aquest cas el que ha cobrat més protagonisme les darreres dècades, la ruta francesa– és una al·legoria mateixa dels processos vitals de l'ésser humà en el temps.
Recordo que, quan vaig caminar aquesta ruta – des de Saint Jean Pied Du Port, etapa prèvia a Roncesvalles on s'inicia el camí francès, i fins a Fisterra, a tres dies de camí després d'haver arribat a Santiago – desconeixia completament cap tradició esotèrica relacionada amb el trajecte. Només sabia que era una ruta molt turística, i que allotjava algunes edificacions templeres (dels quals tampoc en coneixia gaire).

Així doncs - vist en retrospectiva- ja tenia jo els meus dos pares per a la meva etapa simbòlica d'infància al Camí: muntanyencs, treballadors de geriàtric, tots dos divorciats. El simbolisme es va veure accentuat pel meu baix estat de forma, el qual, conjugat amb la seva perícia, feia treballar els meus músculs i la seva paciència: diverses vegades em van haver d'esperar, fins i tot donar-me ànim.

L'etapa de la infància es prolonga, més o menys, durant tota la travessia per Navarra –inclòs el primer pas per una gran ciutat, Pamplona, entre petits pobles de muntanya de pocs centenars d'habitants– fins a arribar a Logronyo: el cor de La Rioja és també l'etapa final de centenars de pelegrins que, després d'una setmana de vacances invertida en el trajecte, tornen a casa seva.

Allí s'inicia l'adolescència o la primera joventut simbòlica del Camí. I encara que vaig ser coneixedor d'aquesta interpretació del Camí després, també en aquest cas es va complir més enllà de l'autosuggestió: Carrer Laurel és el primer punt on els pelegrins comencen a sortir de festa, a beure, i també, els solters o no tant, a emprendre els primers acostaments seductors a pelegrins o pelegrines del seu gust. Aquest estat festiu, d'obertura i creació dels primers vincles d'amistat pelegrina, es prolonga fins al breu pas que permet la minúscula Rioja, i també al primer tram d'entrada a Castella i Lleó, on les vinyes van donant lloc, poc a poc, a l'aridesa dels assolellats i inacabables camps de blat castellans, i a la monotonia perenne dels seus paisatges ocres: Comença l'edat adulta.

En aquest punt, molts pelegrins decidien saltar-se Castella sencera amb autobús, i reprendre el camí a les portes de Galícia. Jo volia fer-lo sencer, així que em vaig unir a una parella de xipriotes. Definitivament, aquells dies van ser un clar reflex de l'etapa adulta: les etapes eren llargues, amb un paisatge que es reiterava a si mateix fins a l'avorriment, gairebé com un miratge: Un camp de blat darrere l'altre, sota un sol de justícia en ple agost, gairebé sense percebre el canvi d'un municipi a un altre. Aquests municipis també distaven de representar un oasi en el trajecte: Molt semblants entre si, com a màxim amb alguns detalls d'antics hospitals templers, sense gaire per oferir, els carrers buits per l'excés de calor...


A tot això cal afegir l'aparició de butllofes, de lesions articulars, tedi generalitzat. Tot i que no es pot titllar de desagradable, sens dubte és l'etapa del camino més dura, austera i mancada d'incentius.
Una imatge fidel de l'etapa adulta dels nostres dies?

L'acostament a les industrialitzades Ponferrada i Astorga ens porta ja als primers indicis de la frondosa i abundant naturalesa que deixarem als nostres primers passos al nord de Navarra: La muntanya d'O Cebreiro s'insinua a la llunyania, com a tallafocs al sorrenc clima castellà i una benvinguda al potser redescobriment de la infantesa, simbolitzat per la vellesa, última etapa del sender que es representa en el plànol geogràfic a l'entrada de Galícia.
No obstant això, l'actitud del pelegrí – almenys d'aquell que ja fa setmanes que està en ruta- és sens dubte diferent: si a l'inici primava l'entusiasme i la innocència del descobriment, aquí regenten la calma i la serenitat. El pas pel monestir de Samos -amb parentiu amb la localitat grega, i un dels pocs albergs on un es pot triar pagar la voluntat- adquireix ja un altre caire; Els pelegrins ja ens hem acostumat a menjar poc, dormir menys i caminar molt. La calma és tan gran que ni tan sols l'arribada a la mercantilista Sarria –últims 100 quilòmetres abans d'arribar a Santiago i lloc on multitud de "turigrins" inicien el seu "peregrinatge" per aconseguir la Compostelana – Acreditació, aquesta sí més simbòlica que mai, d'haver realitzat el Camí, i que té com a requisit haver caminat almenys 100 dels seus darrers quilòmetres – pot alterar l'estat semimeditatiu del caminant. I aquí apareix potser el més accentuat dels paral·lelismes vitals: Un, que al principi va començar gairebé amb presses per voler acabar el trajecte, de cop i volta... S'adona que no desitja que s'acabi. Li agradaria perllongar-lo més, fins i tot llança una mirada als seus passos retraient-se breument l'absència de pausa amb què van ser donats. Passarà el mateix amb la vida?

Vaig conèixer una alemanya que ho feia cada any, però abans d'arribar a la Catedral de Sant Jaume... Prenia un avió i tornava a casa. No volia acabar-lo, era el seu argument.

Vaig conèixer també un austríac, que tornava de Sant Jaume, i que havia caminat els tres camins sants, anada i tornada, des de la seva Àustria natal: Això significa, Àustria-Roma, anada i tornada, Àustria-Santiago el mateix, i el més desafiador - Àustria-Jerusalem, viatge que porta més d'un any.

Hi havia també altres alemanys, italians, i altres nacionalitats, que havien iniciat el trajecte des de casa, com era usual a l'edat mitjana, pernoctant al costat de carreteres i buscant-se la vida fins a l'arribada al Camí oficial, o oficialitzat, on, al fi, abunden albergs i serveis.
Fins i tot vam conèixer un japonès que estava fent la volta al món a peu, qui havia sentit sobre el Camí i va decidir fer-ho, desviant-se una mica del perímetre nord de la península. El seu següent objectiu era la costa atlàntica, baixant per Portugal i entrant a Àfrica.
Aquest home tenia la particularitat de viatjar amb dues motxilles, una davant i l'altra darrere, la qual portava encastada una petita cadira: "És que al desert no tinc on asseure'm", ens va comunicar.

I Finalment, la ja anticipada agredolça arribada a Santiago. Allò que és més important el trajecte que la meta cobra a la celebració litúrgica de la Catedral el seu màxim significat.
En aquest punt vam decidir amb un altre pelegrí caminar tres dies més fins a Finisterre - La vida després de la vida, el mar – on ens van acompanyar pluges gairebé constants i núvols grisos que semblaven estacionar sota els nostres caps, del que poc cal destacar. Vam tornar a Santiago, que ja ens va despertar una tremenda nostàlgia – tot i que feia només 4 dies que havíem estat allà – i ens vam acomiadar del, com en diu Coelho, "Estrany Camí de Santiago", un camí que tots els que hem fet sabem que té alguna cosa d'iniciàtica – Donant a cadascú la iniciació a la seva mida-.

Per cert, també existeix un altre corrent esotèric que relaciona els Camins Sagrats amb els pals de la baralla de cartes, sent el Camí de Sant Jaume el pal de les espases, que representen el poder, l'empoderament personal.
EL Camí de Roma correspon a les copes, que representen el do de les llengües, associat tradicionalment a les emocions.
El camí de Jerusalem s'associa amb el pal dels ors, i transitar-lo desperta en nosaltres el poder de fer miracles.
I el quart camí està obert a l'especulació: relacionat amb el pal dels bastos, es diu que és el Camí d'Alexandria, però també es diu que és un Camí Invisible, el Camí Interior... Probablement, el més esquiu i difícil de seguir de tots.