Qui sóc?

Em deixen sempre a qualsevol lloc. De vegades em sento abandonat, i d'altres em sembla una aventura. Un dia un germà amb qui vaig coincidir en una taula, em va explicar que això era habitual en nosaltres, que voltàvem una mica pel món agafats i oblidats per alguns propietaris despistats. Em va dir, també, que oficines i aules serien els meus llocs de residència usuals. Però també aeroports, carrers i mercats, podien ser; les possibilitats eren infinites. També em va explicar que teníem una espècie que se'ns assemblava molt, amb un cos igual que el nostre però fet de materials diferents, i que el seu cap, a diferència del nostre, es podia anar escurçant per aprofitar-se més. Que podia coincidir amb ells – sobretot en aules i oficines-. A mi m'estranyava, tot allò, però jo era jove, i vaig pensar que quan m'hi trobés, ja m'hi faria amic, d'aquesta espècie agermanada nostra. Per la meva banda, jo m'adaptava i donava el millor de mi cada cop que trobava la companyia d'un propietari. De vegades tenia propietari durant anys, i de vegades, sols uns dies. De vegades jo era el vehicle d'un dibuix (això sí, sempre del color blau que ens acostuma a caracteritzar, tot i que tinc cosins negres i vermells), de vegades d'un conte com aquest que us expliquen a través meu. Ara, el que us puc assegurar, és que a diferència de la majoria dels meus propietaris, l'estiu és per mi l'època menys agradable de l'any: Mentre ells se'n van d'aventures, excursions, esplais i viatges, a mi em deixen irremeiablement abandonat. I jo espero, calmat i resilient, en un calaix. I per això, aprofito ara, que m'estan fent servir, i perquè potser no tinc una altra oportunitat, per confessar-vos un secret:

A l'estiu, també és un bon moment per escriure un poema, o un conte, o una carta d'amor, o per fer un dibuix...!