Esquerdant-se

La façana de l'Església s'anava esquerdant, més i més: “Una falla que fractura l’escorça terrestre n’és la responsable”, deien els entesos. Li havien acabat posant unes grapes de ferro i unes borrasses per recollir els trossets de guix i de pedra que anaven desprenent-se’n. Embolicada així semblava més un regal d’aniversari que un lloc de culte, però, de tota manera, ara restava tancada sine die.

Els aparells que s’havien instal•lat a les façanes de les cases properes a l’església, a modus de petits sismògrafs, es podien veure per aquí i per allà, i anaven fent el seguiment de l’esquinçament, detectant-ne la seva evolució dia sí i dia també.

Veritablement, el poble s'eixamplava progressivament de manera més que evident. Abans que l’esqueixament comencés es podia anar d’una punta a l’altra caminant tranquil•lament en pocs minuts. Certament havia començat sent un poblet de quatre gats, minúscul. Però ara amb el terreny dilatant-se, amb el munt de barreres arquitectòniques de resultes de l’esquerda, i amb tot el desplegament tecnològic i d’investigadors que l’analitzava, era molt més gran físicament i més conegut que mai: “el poble de l’esquerda”, en deien.

Tant, que, per exemple, amb l’amplada que havia agafat el carrer esquerdat en primera instància, els veïns que tenien números parells s’havien acabat allunyant cada cop més dels veïns de davant, els senars. Abans que comencés tot plegat es parlaven sense haver d’alçar la veu. Ara ja no es podien comunicar de manera tradicional i s’havien de trucar per telèfon per no haver de cridar com esperitats.
De fet, els dels números parells ja pertanyien, com aquell qui diu, a la comarca de l’Alt Camp. I, val a dir que tot i que les famílies de cases amb números senars continuaven estant empadronades a la Conca de Barberà, dins del nou mapa comarcal, actualitzat periòdicament, s’apreciava ben bé que també s’havien desplaçat una miqueta cap a l’Anoia i La Segarra.

Una dècada després d’haver-se anat ampliant la fractura urbana a tot el casc antic, completament esqueixat com una taronja partida en dos, el terreny fracturava ja completament el terme municipal.

I ara que es constatava que l'esquerda continuaria progressant sense aturador, els científics asseguraven que arribaria molt probablement fins a la costa de Tarragona ja que el seu creixement lent però sostingut era imparable.

Fins i tot havien començat a dibuixar línies de guix sobre el terreny, per predir per on aniria obrint-se. No se sabia molt bé com gestionar tot plegat perquè els tècnics d’obres publiques i urbanisme dels municipis afectats afirmaven que ni amb la intel•ligència artificial se la podria aturar.

Ni partits ni ideologies tenien més força que ella. L’esquerda era qui manava veritablement en aquelles contrades.