Esculls

Quan es passa un mal tràngol o molts a la vida no hi ha res com poder comptar amb la companyia, i l'empenta d'una bona amistat. Els temors s'apavaiguen en el moment que ets sents escoltat, animat, i comprès per qui saps que desitja el teu benestar físic i psíquic.
Superar els esculls de la vida no és tasca fàcil: un mateix hi ha de posar molt de la seva part, però sens dubte l'estímul provinent d'amics i familiars que t'estimen és un factor determinant, importantíssim quan tenim hores baixes.
Tot plegat, explicitat a través de l'entranyable diàleg entre l'Andrea i la Mercè ( et confesso que per un moment m'he imaginat que era jo mateixa, i que m'afalagava sentir-me en el seu lloc) resulta entranyable perquè la sinceritat, la complicitat, i l'apreci entre les dues amigues sura per tot el relat.
Endavant sempre Nonna! Malgrat els anys i les xacres que comporten cal pensar que hem de confiar i esperar que de tot ( a excepció de la mort) sortirem victoriosos.
Molts petons i una abraçada plena de complicitat cap a tu, estimada Nonna.

Mercè

Nonna! Envolta't de la família, sobretot els néts! Dónen una vida increïble! Diverteix-te! No et preocupis per coses que no són certes, és temor! Simplement! Una càlida abraçada! Pensa que als que som joves també ens tocarà! Deixa't cuidar i no t'estressis gens, Nonna! Precisament la meva besàvia es deia Andrea i sempre deia: todas las edades tienen una primavera! Feste'n una de ben gratificant i sense fi! Recomanat per mi! :


Sergi!

( tingues en compte això que t'he dit, si us plau, és importantíssim! )

Soc amant de les manifestacions artístiques que es capbussen dins les arestes de la dimensió humana. Sigui quin sigui el problema i el desllorigador -si és que existeix- m'agrada que arrenquin de sentiments profunds, més enllà de la perfecció literària, perquè els aspectes tècnics sempre tenen una possible correcció: la creació de situacions sensibles, però, requereix precisament de "sensibilitat". Per això m'agrada molt aquest relat i els sentiments que traspuen algunes de les propostes que t'he llegit.
Em serviràs d'exemple per moltes coses... Gràcies Nonna!

Que no pateixi l'Andrea del teu relat, l'Alzheimer no es manifesta perdent les ulleres. La memòria que és perd és del tipus : anar a encendre el foc de la cuina i no saber com es fa, o oblidar el propi nom.

Molt ben descrita la situació de tanta gent gran. Moltes d'aquestes persones no han tingut ocasió de triar altres camins (sia per manca d'estudis o per manca d'oportunitats). Malauradament son moltes les persones velles que es troben en aquestes situacions i es comprèn que només es connectin amb el mon exterior mitjançant la televisió.
Ens podem considerar afortunades les que podem ampliar el nostre "espai de vida".

He estat un temps desconnectada. M'agrada llegir els vostres escrits.

Una abraçada!
montserrat.

L'escull és allà. Ho sabem perfectament i no podem fer-hi res. Ara bé, si ens agrada navegar l'hem de vorejar, per tal de no xocar-hi i enfonsar-nos. Simplement hem de conèixer el fons que hi ha sota la nostra barca i remar amb precaució. Un cop vorejat gaudirem d'una gran vista i ens podrem fer un banyet. Després haurem de tornar per gaudir de les gambes que ens esperen a taula. El mateix. Vorejar amb prudència l'escull, bogar a poc a poc i arribar a la platja contents i amb gana. Una abraçada Carme per aquest preciós relat!

Aleix

L'edat és un mal invent! Que xisclin els despertadors!


Sergi
20-07-2011

Nonna_carme, primer que tot, et volia dir que aquest és un text que està perfectament escrit en quan a l'estructura, el llenguatge i el contingut. Després, que descrius perfectament els símptomes de la por a fer-se gran, especialment perquè et surt de dins del cor. És la manera de fer que un relat sembli autèntic. No cal dir que tots els que t'estimem compartim el teu sentiment i t'animem a escollir SEMPRE el millor camí, el que et farà més feliç.
I parlant d'autenticitat, el meu relat Estiu Horitzontal, que, tan amablement m'has comentat, és real des de la primera paraula fins a l'última. Encara estic allitada i només em deixen aixecar una estona per estar a l'ordinador. Ja veus, la meva manera d'exorcitzar els dimonis del desànim, és riure'm de mi mateixa.
En quan a participar en els nanoreptes, no m'ho he plantejat mai.Val a dir que sóc bastant anàrquica en quan a escriure. Tan aviat m'agafa la vena com passo un munt de temps amb sequera total. Sé, per la meva amiga Núria Niubó, que aquestes convocatòries sempren són un repte que engresca a escriure. No sé, ella també m'ho aconsella sempre. Gràcies per interessar-te per mi en aquest aspecte. Qui sap? Igual qualsevol dia m'animo.

Una abraçada a distància ( no sigui que t'encomani alguna cosa)

relat i que quant ens fem grans de tant en tant ens ve al cap la por.
i que encara que vulguem triar el millor camí no tenim mes remei
que patir i fer plora.
Felicitats per escriure eixís
Abraçades
Josep

Premi d'honor!! Ho dic de veres!!
He quedat bocabada, agradablement sorpres d'aquesta capacitat que mostres d'expressar tan bé aquesta realitat.
Valenta. Decidida. Lluitadora: VENCEDORAAAA.................
M'he l'imprimeixo, perquè és un petit, gran tresor per a mi. felicitaaaaaats!!

és per mi aquest relat teu, és un cant a la vida fins el final
moltes gràcies per compartir-lo i per les teves paraules tan amables al meu poema sobre l'estiu
fins ben aviat

una abraçada ben sincera
joan

Hola Carme! Agraida pel comentari que m'has dedicat al úlltim vers. Gràcies a ell, he vingut a parar a aquest tema tan proper que expliques tan be amb unes paraules molt ben trobades. Tots tenim una mica de por a aquesta malaltia. Per nosaltres,per els nostres pares (que també hi pensen tot i estan be). Per aixó es important agafar el camí de l'esquerra-com tu dius- i viure el dia a dia sense patir tant pel demà.
Una abraçada desde Terrassa. Ens anem llegint, val?
Marta

Un relat breu, versemblant, concís, entranyable i encoratjador. Què més puc afegir? Potser només que m’agrada com escrius i les coses que ens expliques, Nonna.
Ens seguim llegint,
Núria
PS: En aquest relat has fet un joc de paraules a la darrera frase: “esculls superar els esculls”. Mira, amb aquest joc de paraules homònimes podríem crear un enigma lingüístic: ”Selecciones dificultats, de 7 lletres” i la resposta seria esculls.

teva saviesa i delicadesa...
Un escrit molt bonic, per ara,
per sempre i per l'infinit...
Sempre amb valentia,
i que no ens manqui l'alegria!!!
Molt bon estiu i una forta abraçada.

Sens dubte un relat per tenir ben a prop i llegir cada cop que els esculls del camí ens facin triar el mal camí. M’ha agradat on parles del protagonista que deia que a mesura que es feia vell, la gent parlava més fluixet, els diaris tenien les lletres més petites i els esglaons eren més alts, apreciacions que tot sovint oblidem i els més grans ens fan adonar que son ben certes.
Llegir les teves sàvies paraules sempre és un plaer.
Una forta abraçada Nona

Un bon relat, Nonna_Carme, on la por de la protagonista ens cala molt endins perquè sabem que tots estem exposats a aquesta malaltia tan crudel. Les teves paraules, tot i la cruesa que contenen, també són bàlsam que ens suavitza ferides i que ens encoratgen a lluitar contra els esdeveniments adversos.

Has sabut exposar amb molta sensibilitat una necessitat punyent. Et felicito!

Una abraçada,

Pilar

La vida ens dóna lliçons, i hem de saber captar-les, aprendre-les i, sobretot, assumir-les.
Mai he deixat de pensar que la vida és una loteria, i que tots els números són al bombo, així que qualsevol d’ells ens pot tocar. La bona notícia és que també hi ha números bons.
M’encanta el teu relat, Carme, perquè malgrat la por de la protagonista, en fas una lectura positiva: salvar els esculls amb els quals la vida ens castiga, triant el camí de la tenacitat i de l’esperança, sense fer el ploricó, alçant el cap i tirant endavant com sigui.
I per aconseguir-ho, mai està de més el suport dels amics, que ens ajuden a veure la cruïlla quan nosaltres només veiem el camí pedregós.
Una abraçada ben forta.

................oOo................

P.S. Hi ha gravacions que, encara que rondinin, sempre es fan plaents per la nostra oïda...

he llegit el relat amb ganes i m'ha agradat molt aquesta manera de parlar sobre els "esculls": ara imprimeixen les lletres més xiques i la gent parla en veu baixa. Ens fas posar a la pell del teu personatge que qualsevol dia i si dèu ho vol podem ser cadascun. La teva sensibilitat i elegància en escriure es fan ben paleses en aquest escrit. Sempre aprenc noves coses llegin-te i creu que sé valorar-ho, cada cop més. Una abraçada

a