Cercador
Escola concertada i immigració. [Temps real de lectura: 4 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
A València visc en un lloc relativament cèntric, a l’encreuament de dos carrers amb nom d’escriptors catalans del XIX: l’un, dramaturg; l’altra, poeta. A menys d’un quart d’hora hi ha quatre centres públics: els Centres d’Educació Infantil i Primària Lluís Vives i Teodor Llorente, i els Instituts d’Educació Secundària Abastos i Lluís Vives. I també quatre col·legis religiosos concertats: Escolàpies, Jesús i Maria, Agustins i Sant Pere Pascual. Doncs bé: de deu persones del veïnat de les quals conec on van estudiar, totes ho van fer a col·legis del segon grup. I una altra dada significativa: quan torno a casa cap a les tres, de dinar al restaurant —de menú de 10,50 euros, no us penseu—, durant el curs escolar coincideixo amb la sortida dels alumnes de secundària del col·legi d’Escolàpies, que acostumen a palplantar-se a la vorera de la Gran Via, just davant la porta, obligant els vianants a demanar permís per travessar la concentració o a baixar a la calçada. Tampoc hi posaria les mans al foc però, de nois i noies, no recordo haver-ne vist que no tinguin aspecte d’europeus: per les faccions, potser algun oriental però res d’africans, amerindis o mestissos.
És un fet que la majoria de centres privats concertats tenen un percentatge d’alumnes estrangers notòriament inferior als de l’escola pública. Com pot ser, aixó? Doncs perquè algun criteri d’admissió, com el de proximitat del centre al domicili, juga en contra de l’admissió d’aquests alumnes —normalment residents en barris perifèrics— en col·legis concertats —la majoria, religiosos i ubicats en zones cèntriques—. Que gairebé tots aquests col·legis siguin catòlics tampoc no ajuda quan es tracta de famílies africanes —bàsicament musulmanes— o d’algunes hispanoamericanes —que cada cop més s’han passat a confessions evangèliques d’implantació recent.
D’altra banda, l’administració autonòmica, que hauria de garantir el dret a la educació obligatòria en igualtat de condicions, consenteix l’aplicació de criteris complementaris d’admissió. El principal d’ells és que, en començar l’escolarització obligatoria als sis anys, moltes escoles concertades consideren preferent l’admissió dels que ja eren al centre en règim d’Educació Infantil. En no ser obligatori aquest nivell d’ensenyament, és força més car en els centres privats i sols està a l’abast d’una classe mitjana alta que no acostuma a ser la dels immigrants. Així és com aquests ja es troben d’entrada en inferioritat de condicions per accedir als centres concertats.
A més s’hi dóna una selecció natural per la major carestia dels centres concertats, pel que fa a les despeses extraescolars: menjadors, uniformes, material escolar, excursions i les anomenades "aportacions voluntàries", en molts casos obligatòries.
Com a resultat de tot això, l’escola pública concentra la pràctica totalitat de població escolar immigrant i d’ètnies locals minoritàries, i el percentatge que aquesta població representa sobre el total de matriculats encara es reforça per la reticència de moltes famílies a dur els fills a centres amb alumnes que pressuposen problemàtics. I, com que la presència d’aquest alumnat comporta accions de caràcter compensatori que no es poden dur a terme si no és amb un plus de personal docent, el peix es mossega la cua: la concertació amb centres privats es justifica per la insuficient dotació de l’escola pública, però aquesta dinàmica el que fa és perpetuar la infradotació. Acabo amb un suggeriment: igual que els alts càrrecs de l’administració estan obligats a fer pública la seva situació patrimonial, seria bo conéixer a quina escola porten els fills.
És un fet que la majoria de centres privats concertats tenen un percentatge d’alumnes estrangers notòriament inferior als de l’escola pública. Com pot ser, aixó? Doncs perquè algun criteri d’admissió, com el de proximitat del centre al domicili, juga en contra de l’admissió d’aquests alumnes —normalment residents en barris perifèrics— en col·legis concertats —la majoria, religiosos i ubicats en zones cèntriques—. Que gairebé tots aquests col·legis siguin catòlics tampoc no ajuda quan es tracta de famílies africanes —bàsicament musulmanes— o d’algunes hispanoamericanes —que cada cop més s’han passat a confessions evangèliques d’implantació recent.
D’altra banda, l’administració autonòmica, que hauria de garantir el dret a la educació obligatòria en igualtat de condicions, consenteix l’aplicació de criteris complementaris d’admissió. El principal d’ells és que, en començar l’escolarització obligatoria als sis anys, moltes escoles concertades consideren preferent l’admissió dels que ja eren al centre en règim d’Educació Infantil. En no ser obligatori aquest nivell d’ensenyament, és força més car en els centres privats i sols està a l’abast d’una classe mitjana alta que no acostuma a ser la dels immigrants. Així és com aquests ja es troben d’entrada en inferioritat de condicions per accedir als centres concertats.
A més s’hi dóna una selecció natural per la major carestia dels centres concertats, pel que fa a les despeses extraescolars: menjadors, uniformes, material escolar, excursions i les anomenades "aportacions voluntàries", en molts casos obligatòries.
Com a resultat de tot això, l’escola pública concentra la pràctica totalitat de població escolar immigrant i d’ètnies locals minoritàries, i el percentatge que aquesta població representa sobre el total de matriculats encara es reforça per la reticència de moltes famílies a dur els fills a centres amb alumnes que pressuposen problemàtics. I, com que la presència d’aquest alumnat comporta accions de caràcter compensatori que no es poden dur a terme si no és amb un plus de personal docent, el peix es mossega la cua: la concertació amb centres privats es justifica per la insuficient dotació de l’escola pública, però aquesta dinàmica el que fa és perpetuar la infradotació. Acabo amb un suggeriment: igual que els alts càrrecs de l’administració estan obligats a fer pública la seva situació patrimonial, seria bo conéixer a quina escola porten els fills.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.
- Vint nanoocurrències sobre PA AMB TOMÀQUET [temps real de lectura: 3 minuts]
- Esferes.
- TOC, TOC. [temps real de lectura: 4 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre EL PEREPUNYETES. [temps real de lectura: 3 minuts]
- No és fàcil anar d'original o Els experiments, amb gasosa. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Fibonacci i cia. [temps real de lectura: 14 minuts]
- Fantasmes quotidians. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre INFIDELITAT.
- L'Smart Fortwo fantasma.
- Quina vida aquella! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Els Dotze Apòstols i Les Tres Desgràcies.