En Vuit i la Negra

Anaven arribant per carrers diferents. En pocs minuts ja eren una bona colla, distribuint-se al seu voltat, en forma de cercle, fent costat al company moribund que marrameujava per les ferides ocasionades per un cotxe. No havia estat gens de sort, tan jove! Se’l miraven de reüll, amb tristor, acomiadant-se’n. Passaren una bona estona prop d’ell abans de deixar-lo morir en pau.
Allunyant-se’n, un parell d’ells encetaren un breu diàleg, entre suaus miols:
-“No ha estat de sort i sap greu que mori tan jove, veritat? Em presento. Em diuen Vuit. I tu? Com et diuen a tu?”.
-“Em diuen la Negra. Potser perquè em varen recuperar d’un centre d’adopció després d’haver estat víctima de maltractaments per part de gent sense escrúpols. Però com pots veure soc panotxa i de negra no tinc res. Certament, els humans ens bategen amb noms curiosos, oi?”.
-“Ara, nosaltres tampoc ens quedem enrere perquè si sabessin com ens referim a ells també se sorprendrien. Tu per exemple, com li dius al teu amo?”
-“Li dic Dallò perquè sempre diu Daixò-i-d’allò. I tu?”.
-“Jo a la meva mestressa l’anomeno Faig-tard perquè sempre corre per casa dient Faig-tard-faig-tard”.
Tots dos miolaren una bona estona rient-se dels humans amb qui convivien.
Arribats a una cruïlla, cadascú tirava cap un carrer diferent. S’acomiadaren amb un dolç mèu, desitjant-se una feliç tarda. En Vuit tornà amb en Dallò. I la Negra, amb la Faigtard.
Havia estat una estona agradable malgrat tot. Sabien que el seu amic comú no viuria massa més però aquest comiat comunitari, malgrat la seva mala sort, els havia permès conèixer-se. La Negra se sentia feliç. Havia estat de sort fent-se amiga d’en Vuit i potser la seva vida seria més agradable a partir d’ara.