En pic i en Purí i els seus amics a l'odissea de la recerca dels símbols de la Mediterrànea

En Pic (un drac), en Purí, en Mic, en Moc( tres unicorns desterrats , per abusar de la màgia i convertits en cavalls,) i per últim l'Oxford, un nen normal i corrent, estaven a casa la mare de l'Oxford (fen el mandrós) quan algú va trucar a la porta:

- Toc ,Toc.
- Qui hi ha ?- van dir els bessons Mic i Moc
- El carter- Va cridar el carter als M.M.(Diminutiu de Mic i Moc.)
- Ja va -exclamar en Purí obrint la porta. El carter els va entregar un sobre gegant amb un símbol molt estrany. En Purí es va mirar el sobre estranyat i va exclamar:
- Adéu!- Mentre el carter marxava mirant de cua d'ull a l'estrambòtic Purí
- Que és això? Va preguntar en Pic. En Purí se'l mirà amb cara de circumstàncies.
- No ho sé.- En Mic i en Moc començaren a saltar per sobre d'en Purí i en Pic.
- Obriu-lo! Obriu-lo- Cridaven. En Oxford va estar d'acord. En Purí es mirà el símbol del segell estranyat.
- És un pi, d'on deu ser aquest segell?- La mare de l'Oxford digué:
- Jo ho sé, és el símbol del país Gegant del Pi, d'un país llunyà anomenat Les Garrigues.- Oxford continuà:
- És veritat el pare m'explicava molts contes fantàstics d'aquest regne fantàstic de la mediterrània occidental, sembla que el gegant que governa aquelles terres és molt terrible, oi? La mare assentí amb el cap. El grup d'amics es miren la carta estranyats. En Pic digué:
- Si es veritat jo tinc un amic que viu allí que me'n parlà. Obriu-la
-
La carta era en realitat un mapa d'un mar estrany anomenat Mediterrània. Allí havien marcats alguns pobles i ciutats que els nois desconeixien. I a sota amb lletra petita posava

" Perill, estic comdemnat a mort si no trobo 6 símbols de la Mediterrània, ajuda'm Pic, els has de trobar i portar al Gegant del Pi. Firmat Mimi"

- Ei! És el meu amic Mimi i està en perill!! -Exclamà espantat el Purí- Cal que el vagi a ajudar.
- Jo t'acompanyaré, amic, va exclamar ràpidament en Purí.
- I nosaltres, cridaren esbojarrats els germans Mic i Moc. L'Oxford sempre més reflexiu digué.
- Està bé, però abans haurem d'estudiar aquest mapa i veure quins són els 6 símbols de la Mediterrània que hem de trobar. Tots plegats s'ajuntaren sobre el mapa i veieren que al costat de cada ciutat marcada en aquell mapa havia una petita endevinalla. En Oxford les llegí:


1 símbol, a la Illa d' Itaca trobar allò que sols Ulisses pot utilitzar
2 símbol, a Borges Blanques l'Or líquid cal trobar
3 símbol, cal trobar a Pisa allò que sempre cau i mai arriba a terra.
4 símbol, a la recerca del nas perdut del lleó amb cara.
5 símbol, a Cartago, el tresor fugisser s'escola sota la sorra del desert
6 símbol, cerquem la taula de pedra dels gegants prehistòrics de Menorca
7 símbol, la menja més bona de les que es fan i desfan que grecs, turcs, tunisencs, catalans i italians i tots plegats mengem a la tardor

- Tinc una idea anirem primer, si us sembla bé, a Les Garrigues, allà hi tinc un company de classe- Va dir l'Oxford.
- Nosaltres estem d'acord - van dir els M:M
- No podem deixar els infants sols- va dir en Purí.
- Si, Pic, per això us haurem d'acompanyar.
- Molt bé, hi anireu tots, però sabeu on és? Va preguntar la mare de l'Oxford.
- Bé, més aviat no- va contestar el seu fill.
- Nosaltres si! Van exclamar orgullosos el M.M.
- I com ho sabeu?- Va preguntar en Purí.
- Doncs quan ens van expulsar del nostre món ens van donar un mapa de tots els universos coneguts- van dir tots dos al hora.
- Molt bé, germanets - va exclamar en Purí.
- Com " germanets"- van preguntar tots sorpresos.
- No us ho havia dit? Els M:M són els meus germans petits.
- Ja! I per això hem vingut aquí , amb en Purí.
- Molt bé, però anem al gra, on és el mapa d'aquest univers?- va demanar en Pic.
- Ehem! On és el mapa Moc? Demanà alçant una cella en Mic.
- Al tercer calaix a l'esquerra- feu amb aire de suficiència en Moc.

En moc obrí la calaixera i regirà desordenant'ho tot fins que trobà el mapa i el portà al menjador i tots és van posar al seu voltant.

- Mireu, nosaltres estem aquí- assenyalà en Pic- Així que crec que hauríem d'anar per aquí- feu marcant una línia imaginaria al mapa.
- Molt bé. Això vol dir que hauríem d'aconseguir un vaixell- va continuar el Purí. L'Oxford horroritzat es portà les mans al cap.
- Però no en tenim cap de vaixell i això és molt lluny i perillós.
- Doncs el farem, van exclamar els tres germans a l'hora, optimistes.
- Jo també hi col·laboraré, exclamà en Purí.
- Doncs jo com só el més petit prepararé les maletes, va exclamar decebut en Oxford.

Van treballar dia i nit i la mare d'en Oxford veia amoïnada que el dia en que tots plegats partirien de nou a l'aventura cada dia estava més a prop.

Finalment un matí la mare va fer:

- Ja està tot apunt, el vaixell, les provisions i l'equipatge, ja podeu salpar. Però aneu amb compte és un viatge perillós, i en Oxford és petit, tingueu-ne cura, si us plau.
- Ho farem, van respondre tots al hora.
- Tot hom a bord, va dir en Pic.
- Mare! Oxford tenia recança de deixar la mare en rera.
- Que no es un adéu, que ens tornarem a veure, exclamà la mare optimista.
- Tinc una mica de por. Jo mai he sortit de la nostra illa!
- Tranquil, els teus amics et protegiran, oi! Nois!
- Si- Van dir tots.
- Gràcies amics, i ara en marxa!!!!
- Van salpar i durant varis dies sense vent i amb un sol abraçador no va passar res i vinga a navegar i no trobaven terra, i al cap de deu dies ja no els quedava ni menjar ni aigua.
- Hem de baixar a terra a comprar menjar- Va dir en Purí.
- Allà a baix es veu terra! Va cridar en Pic.
- Molt bé! Llenceu l'ancora, que anirem a port amb el bot- va respondre en Purí.

Quan sortiren es tragueren la roba d'hivern que portaven a la seva illa, doncs allí feia molta i molta calor ( tot hom menys l'Oxford que una mica fredolic, sols es tragué el jersei i la bufanda!

Van caminar una mica i de seguida trobaren camps llaurats, palmeres i un riu molt gran ple de vaixells amb una gran vela. Els companys s'ho miraven estranyats doncs mai havien vist un lloc així. A prop d'una embarcació on estaven carregant uns sacs hi havia un home. Era molt moreno i portava un vestit llarg negre i un gros turbant blanc al cap.

- Mireu, una persona! Perquè no li preguntem on estem? Va demanar en Pic.
- Tens raó, serà el millor- Respongué Oxford.
- Perdoni- digué en Purí dirigint-se al home- ens podria dir on som? L'home mirà als nois amb cara d'incomprensió.
- Salam malekum, tafadali mimi ni kisoma? Els companys miraren en Puri l'especialista en idiomes, però ell s'encongí d'esquena. No tenia ni idea de en què parlava aquell home.
- Que ha dit ? va preguntar en Moc
- Ha dit que no us entén! - Replicà un noi que estava ajudant l'home a carregar el vaixell.
- I tu qui ets? Tornà a preguntar en Mic.
- Soc Ibrahim Ibn Bantu- contestà aquest.
- Molt de gust en conèixe't! En pots dir on som?
- Tot al seu temps, pole pole tafadali, esteu al Caire, a les afores a prop del riu Nil, a l'Àfrica, un dels llocs banyats pel Mediterrani- Contestà Ibn Bantu.
- Has dit al Caire? Els nois no coneixien aquest lloc. Ibrahim els mirà com si fossin extraterrestres.
- Si, home, no ho coneixeu? El lloc on hi ha les piràmides i l'esfinx!
- L'Esfinx?
- Sí, el lleó amb cara d'home! Els companys es miraren al·lucinats, però si aquell era un dels símbols que havien de buscar!
- Ah! Molt bé! I on és?
- Mireu, li diré aquell senyor de la faluga que us porti. No té pèrdua.

I dit i fet, tots s'embarcaren en aquella barca estranya però bella que creuava el riu i desprès de sols deu minuts ja hi eren davant la tercera piràmide al·lucinats ara de veritat davant la grandiositat d'aquell monument.

- Oh! !!!! feia en Moc.
- Ah!!!! Feia en Mic- Però on està l'Esfinx? L'Home que els havia acompanyat senyalà una munió de turistes fen fotos com bojos i darrera, l'esfinx. Un home gros i amb un turbant gegant se'l apropà.
- Vinguin, vinguin, sóc Abdulla Ibn Harun, el guia de l'esfinx, no arriben tard per l'explicació. Són 10 dirhams!- Els companys es miraren estranyats però seguiren al home.
-
Quan es van acostar van sentir que algú preguntava, a Ibn Harun, el guia:
- i on és el nas? Ibn Harun feu cara de circumstàncies i contestà:
- No se sap! Dos gals d'un petit poble mai reduït per l'invasor segons ells , van venir de turisme i un molt gros i sapastre el va trencar i mai més el vam trobar! Els companys es miraren decebuts. Semblava que aquell cop no podrien recuperar el símbol que indicava el mapa. Tanmateix seguiren escoltant al guia per veure si podien trobar alguna altra pista sobre el nas.
- La cultura egípcia, i tant l'Esfinx com les piràmides son un bon exemple, han estat molt importants a tota la Mediterrània, doncs totes les cultures de la Mediterrània han heretat coses de l'arquitectura, la pintura, la ciència, o l'agricultura Egípcia. La Mediterrània no seria el mateix sense Egipte.
- Oh! No! - Murmurà en Oxford a cau d'orella- mai trobarem el nas- I tot dient-t'ho un pel enfadat va donar un cop de peu al terra esbufegant- Ahu!!!! va començar a cridar mentre tots els turistes es giraven a mirar-lo- Quin mal, Buaaaa!
- Que passa Oxford! - Exclamà el Puri.
- M'he fet mal! Buaaa!!! Amb una roca! Els turistes es començaven a impacientar de tant soroll. El guia els mirava amb cara de pocs amics.
- A veure- digué en Pic - Va que no es res! No volem ploramiques entre nosaltres!
- Noi, Nois! Mireu bé!!!! És el nas!!!! - exclamà sorprès en Purí.
- El nas… el nas… el nas…. De l'esfinx? Preguntà incrèdul el guia.
- I que més- digué tot hom.

Llavors tot hom mirà i si!! La pedra amb que Oxford s'havia fet mal era la punta de un nas!

- Prodigi, prodigi, heu trobat el nas- exclamà tot hom.
- Si! I ara ens el emportarem- Digueren els M:M Però el guia remugà amb somriure maliciós.
- No podeu
- Perquè?- Preguntaren MM.
- Perquè és de l'esfinx!
- Ho entenem i
ens disculpem- digueren MM- però un amic nostre corre perill si no li portem un tros de nas
- D'acord, ja que l'heu trobat us podeu quedar un tros.
- Genial- Digueren els cinc amics.
- Volem la punta! Exclamaren
- Molt bé! Marxant una punta de nas! I dit i fet un cop de martell i es guardaren la punta del nas i com a premi per haver trobat el nas, els donarem menjar i beguda per un parell de mesos.

Així, amb el primer símbol trobat marxaren de nou posant rumb vers Les Garrigues. Van viatjar tranquil·lament durant molts dies fins una nit en que els atrapà una tempesta molt gran quan dormien i no es van adonar, fins al cap de tres hores. Llavors en Mic es despertà i va veure que el vaixell estava destrossat i que totes les provisions havien desaparegut, de fet el vaixell sencer havia desaparegut i tots estaven remullats dormint damunt la sorra d'una platja desconeguda.

- Nois! Nois- va cridar molt esverat- va! Aixequeu-vos- En Moc es despertà sense saber on era- estàs bé- Li va preguntar el seu germà.
- Si, va ajuda'm a despertar a la resta.

Una estona després tots pensaven que podien fer en aquella situació.

- Hauríem d'anar a buscar un allotjament i un mercat on comprar menjar, no?- Digué en Pic
- Si, però on?- es pregunta en Moc
- Doncs a una ciutat!- respongué ….
- Si però quina?- Digué en Moc
- A Istambul! Es clar!- contestà ….
- A Istan que? Remugà en Moc sorprès
- A Istanbul, la ciutat amb el mercat d'espècies i fruits secs més gran del món.
- Molt bé! I on és? Preguntà en Moc.
- Amb qui parles? Preguntaren tots els altres.
- Doncs amb en Pic!
- No noi, jo he estat ben callat i al.lucinat tota l'estona!!!! En Moc es mirà a en Pic com si li gastes una broma.
- Estava parlant amb mi, Mustafa ben Halin.
- Jo soc en Pic, i aquests són en Oxford, en Moc, en Mic i en Purí- Pic feu les presentacions.
- Sou un grup molt peculiar! Però és igual, segons en Moc busqueu un mercat, oi? Tots mogueren el cap afirmativament.
- Sí, respongué en Pic
- Si m'acompanyeu us portaré encantat!

Acompanyaren a en Mustafà i trobaren un mercat gegant amb sacs i sacs, munts i munts, cistells i cistells de Fruits Secs!!! Havien pistatxos, nous, tramussos, avellanes, muntanyes que arribaven fins al sostre. En Mic i en Moc es llepaven els dits.

Tanmateix en Oxford s'ho mirava amb cara de no entendre res.

- Què són els fruits secs? Preguntà amb cara de babau.
- No ho saps?- Feu el Mustafà admirat, en Oxford feu que no amb el cap- Doncs és una menja que es menja arreu de la Mediterrànea, grecs, turcs, xipriotes, egipcis tunisencs, italians, francesos, marroquins, andalusos i catalans. Es menja de postres i a l'amanida, es fan torrons i pastissos, coques i llaminadures, salses i sofregits. A la cuina Mediterrània sols hi ha un element més important que els fruits secs! Mustafà acabà i els nois es miraren fixament entre si.
- Nois! Mireu, al mapa de símbols diu tot això que ha dit en Mustafà .
- Sí, tens raó- exclamà en Pic- Els fruits secs són un altre dels símbols de la Mediterrània.
- Però quin hem d'agafar? - Preguntà en Purí.
- Doncs agafeu una mica de cada, no? - Digué Mustafà- Tots són molt bons Els nois es miraren aquell mercat immens i es preguntarem com podien emportar-se encara que sols fos una mica de cadascun d'aquells sacs! Necessitarien deu vaixells!!!
- No home, no- remugà Mustafà- A cada tenda venen varis fruits secs però en total no hi ha tants!
- Ah! Molt bé, però en què ens ho emportarem?
- Amb el meu vaixell! Exclamà Mustafà, jo us portaré fins on calgui.
- Genial! Doncs a comprar!
- Gràcies per tot i a reveure!- cridaren tots
- Has vist? Sembla que tot hom sap que busquem! - Digué en Moc
- - Si, tens raó, contestà el seu germà bessó.
- Ara això és igual, ja hem trobat dos símbols sense saber on estavem.
- I ara a domir, cal descansar! - Ordenà en Purí.
- -Jo no vull- digué en Oxford.
- Perquè preguntaren els M:M.
- No tinc son!- contestà l'Oxford.
- Molt bé podem esperar cinc minuts, però no més!- Exclamà en Purí.
- Estic a fora- digué en Oxford.

En Oxford que li agradava les estrelles, i l'olor de mar, mirà al aigua atret per una llum i veié unes criatures fantàstiques y molt boniques que anaven tant ràpid com els vaixells i saltaven com els peixos voladors.

- Mireu Nois! Exclamà al.lucinat.
- Que passa Oxford?
- Que són Pic? Replicà en Oxford
- Semblen dofins!
- Va seguim-los! Cridaren els MM
- NO. Hem de seguir el nostre rumb, en Mimi està en perill i no podem perdre temps! Va dir en Pic
- Va!!!- suplicaren els MM
- No passa res! Va, seguim-los una mica- va replicà en Purí.
- Genial!!! Cridà en Oxford. Seguint-les, seguint-les es van oblidar de les Garrigues i van anar a parar a una illa.
- Però on som?
- Esteu a la Illa d'Itaca, al regne d'Ulisses!
- Qui parla?
- Aquí, a baix, al mar!
- Sirenes santissimes!!!! Exclamà en Purí.
- Sí, som sirenes, i què? Replicaren les sirenes
- Per casualitat aquest Ulisses no serà pas el del Gran Arc, oi?
- Sí i tant que ho és! Tornaren a replicar les sirenes.
- Genial! Un altre signe més! Exclamà en Oxford. Els seus companys se'l miraren sense comprendre- Segons la llegenda que surt a l'Odissea, Ulisses era l'únic que podia fer servir el seu arc perquè ell era molt fort i l'arc molt gran, i a la llista diu, allò que només Ulisses pot fer servir! Ha de ser l'arc!! Els companys el miraren admirats
- Molt bé, Oxford ho has tornat a fer, amb el nas i ara amb l'arc! Ets genial!
- No! Això és gràcies a la mare i les seves històries que m'explica abans d'anar a dormir!- contestà l'Oxford.
- I perquè creus que aquest és un símbol important de la Mediterrània? Preguntaren en MM. Oxford feu un esforç per recordar.
- Crec que la mare hem va explicar que els grecs eren comerciants i que Ulisses com molts dels grecs viatjaren per tota la Mediterrània buscant aventures i comerciant i així van fer arribar moltes coses de la seva cultura a tot arreu de la Mediterranea. Crec que la cuina, la llengua o l'arquitectura grega es pot trobar arreu. Les sirenes mogueren el cap afirmativament.
- Es cert, fins i tot avui dia s'utilitza la llengua grega per fer paraules noves com televisió. Els companys miraren atentament a Oxford i les sirenes perquè ells no en sabien res de tot allò,

Van tornar a salpar i al cap d'un dies van arribar a una ciutat italiana, Pisa, molt a prop del mar. Volien agafar aigua i provisions per continuar viatge cap a les Borges i de pas trobar allò que sempre cau i mai arriba a terra.

Quan van arribar un senyor els va dir:

- Bon giorno! Sou turistes oi? I com es que heu escollit la nostra ciutat? Era un senyor prim i amb un llarg bigoti negre.
- Volem trobar una cosa que sempre cau i mai arribar a terra! Va dir en Purí.
- Ah! Però si aquesta endivinalla és molt fàcil, es la Torre de Pisa! Ells es miraren tots sorpresos.
- La Torre de Pisa? Preguntà en Purí.
- Si, si. És una torre inclinada, perquè els fonaments no estant bé. De fet jo sóc un dels arquitectes que l'estem restaurant!
- I tu perquè creus que es pot considerar aquesta torre un símbol de la mediterrània?-preguntaren els MM. L'arquitecte pensà uns moments i contestà:
- Home, la torre és un edifici de l'arquitectura renaixentista que començà a Itàlia però desprès es feu a tota la Mediterrània, que recupera l'arquitectura que feien servir els grecs i romans. Tot passejant l'arquitecte els havia portat a la Torre. Era un edifici grandiós que els nois els sembla molt bonic, encara que una mica tort.
- Bé doncs, torna a ser genial, ja tenim un altre! Exclamaren MM
- Un altre què? Digué en Pic
- Un altre símbol de la Mediterrànea! Mireu la Llista! Replicaren els MM.
- Ja! Però no podem pas endur-nos- la, és molt gran- contestà en Oxford
- Doncs feu una foto i que ens la firmi l'arquitecte! Voldrà oi?
- I tant! Contestà l'arquitecte.
Així ho feren i un cop feta la foto i van anar a casa seva i els hi va firmar. Van dir adeu al arquitecte i a les sirenes i van seguir el seu camí. Però una de les sirenes els seguí.
- Espereu! Mireu! No he pogut estar-me de mirar la vostra llista de símbols i ja sé on estan dos dels altres símbols encara que no sé que són. Jo conec molt bé la Mediterrània.
- I que demanes a canvi? Replicà en Purí.
- Que hem porteu amb vosaltres, en el vostre viatge, vull conèixer més món.
- Per mi si!
- I per mi
- Igual!
- D'acord!
- Oh! Moltes gràcies!
- Ah! Com et dius?
- Siriniti, escolteu, el meu gat peix també pot venir oi?
- I tant ! com es diu?
- Mixa!
- Genial i ara cap a on hem d'anar?
- Cap el Sud Oest, cap el país desèrtic

Van seguir la ruta que els havia marcat Siriniti i van arribar a la costa de Cartago i allí agafaren uns camells i un carruatge per poder portar aigua per la Siriniti. I es dirigiren vers a l'interior a Ibn Sjilmasa.

- Ara sembla que hem d'anar a l'interior, al desert, digué en Purí. Siriniti feu que no amb el cap.
- Jo no puc anar!
- Perquè ? preguntà en Moc.
- Perquè al desert no hi ha aigua i jo sense aigua no podré viure. Sols es pot trobar aigua a sota terra en pous i en alguns petit oasis. Llavors Purí es feu un cop al cap exclamant:
- Es clar! L'aigua és el 5è símbol! Mireu que diu el mapa: que s'amaga sota terra i la Siriniti diu que s'amaga sota a terra, i com hi ha molt poca, per la gent d'aquí ben bé deu ser com un tressor, oi? Digué en Purí.
- Molt bé, agafem l'aigua i anem-nos-en

Compraren aigua en una tenda de Ibn Sigilmasa i a l'etiqueta van llegir.:

"No malgasteu l'aigua perquè al desert no hi perquè fa molta calor i es un tresor! "

Llavors la Siriniti contesta va dir:

- Molt bé, ara fins les Balears a Menorca- Ells la miraren amb cara de no comprendre- He mirat el mapa el pròxim símbol és a les illes Balears! Són unes illes que estan a prop de les Garrigues.
- Doncs rumb a Menorca- cridà en Pic

Van trigar uns quants dies i van arribar
a Menorca i començaren a preguntar on estava la taula dels gegants però ningú semblava saber de que parlaven. Passaven pel costat d'un quiosc quan en Moc va veure unes postals i digué.
- Mireu això sembla la taula d'un gegant, va exclamar al veure un monument de pedra molt estrambòtic. Tots es van apropar.
- Tens raó! - va fer en Oxford- A Menorca hi ha uns monuments prehistòrics que ben bé podrien ser taules per gegants, els talaiots!
- Això també t'ho ha explicat la teva mare?
- No, que va- va fer l'Oxford- sortia en un capítol de les tres bessones.
- Doncs ho has tornat a fer, has tornat a descobrir un altre símbol de la Mediterrània!
- Perdoni que ens podria dir on són aquestes pedres? Van preguntar al quiosquer.
- Són dolmes i talaiots , i si aneu a les afores de la ciutat, seguint les senyals de les rutes turístiques les trobareu.

Van fer el que el quiosquer i de seguida van trobar els dolmens,. Van fer el mateix que a Pisa doncs aquells monuments eren massa grans per edur-se'ls així que feren un foto i portaren un trosset de pedra d'un dels dòlmens.

Al cap d'uns dies van arribar a Les Borges i allí van veure que tot hom pagava amb oli a les tendes, oli per verdura, oli per fruita, oli per un ganivet i llavors van preguntar a un botiguer:
-Com es que pagueu amb oli en lloc d'amb monedes? Va preguntar en Purí i llavors el botiguer va respondre
- Perquè és Or líquid, l'oli, mireu el que posa a l'etiqueta- va dir mostrant-los una botella- el condiment perfecte per tots els plats de la dieta mediterrània, aquí tot hom el fa servir Així doncs van veure que havien encertat que l'oli era l'or líquid. I li van canviar al botiguer per la motxilla de l'Oxford.
- I ara a buscar a buscar el gegant- va dir l'Oxford

El buscaren i el buscaren i preguntaren a tot hom que trobaren al camí i finalment trobaren el regne del Gegant del Pi i es dirigiren cap el castell. En arribar picaren a la porta gegant una mica espantats, i més espantats estaven quan un home barbut gros i de més de dos metres amb una veu terrible els obrí la porta.
- Vosaltres sous els amics de la Mimi, perquè si no ho sou us menjaré i si ho sou i no hem porteu la resposta correcte, també us menjaré! Tots feren un pas en rera espantats. Però en Pic valent va parlar.
- Aquí teniu les proves, - i li donà cada un dels símbols. Però el gegant remugà impacient.
- Jo us he demanat que hem portéssiu un símbol de la mediterrània. En Pic negà amb el cap, valent.
- No existeix- contestà l'Oxford- necessites anar a tot arreu que hem anat de la Mediterrània, perquè la Mediterrània té tants símbols com cultures hi ha i pobles, llengües i gent diferent! Aquí tens els símbols de tota la Mediterrània, la llengua, la cultura, el menjar que tots compartim en la seva arrel.
- I tu com saps tot això- digué el Gegant-
- La meva mare ho ha vist als llibres- llegeix una mica i no necessitaràs menjar a ningú per saber les coses. El gegant content va deixar anar a la Mimi i als seus amics.
- I així tots els amics se'n tornaren al seu país. I amb un membre més, la Mimi, a la colla, visqueren feliços!!!!!!

Roxana
6e de Primaria
abril del 2004