Carta d'una flor.

Un relat de: Ellix

Hola.
Aquesta vida ha sigut molt cruel amb mi. Per començar el meu nom ve del país de la meva mare que era japonesa i això no agradava a la gent del meu voltant.

Quant la meva mare va morir vaig anar a viure amb la meva avia a Alemanya. Al cap d'un any Hitler va expandir el seu regnat del dolor. Jo vaig anar al camp de concentració. Al principi, no sé si per culpa de la meva immaduresa o per que no em volia donar compta, jo no m'entrava de res.

Quant vaig tocar de peus a terra ja avien matat als meus oncles i els meus avis per poder-me salvar a mi.

Sempre que els meus nets es queixen de que s'han de aixecar d'hora penso que més m'hauria agradat a mi aixecar-me d'hora per anar a l'escola o quan es queixen del menjar de l'escola, que més hauria volgut jo que tenir quelcom de menjar en aquella època? En el camp de concentració sempre ens feien aixecar molt d'hora amb tot el fred que feia i ens les havien d'espavilar per no morir congelats. Hi havien moltes maneres però gairebé totes estaven prohibides així que cada dia tenies un dilema a la ment: Morir en mans d'un soldat alemany o morir congelat.

Si superaves la prova de la congelació venia la prova del menjar. Tenies un àpat al dia i poc més així que havies de trobar la manera de sobreviure amb el menjar que et donaven.

L'altre cosa era l'hora de dormir. Havies de estar atent perquè en qualsevol moment et podien robar les coses i si algú moria havies de ser ràpid i agafar-li les coses.

Un altre tema son les malalties havies de anar en compte de no posar-te gens malalt perquè malaltia era sinònim de mort segura .

Quant van arribar els americans al camp de concentració va ser el moment més feliç de la meva vida. Els següents anys van ser molt feliços em vaig casar vaig olvidar el temps del regnat de dolor de Hitler.

Tot el meu sofriment va tornar a començar el dia que la meva filla em va demanar informació sobre la dictadura de Hitler jo no li vaig explicar res .

Però des de aquell dia vaig començar a tenir mals sons sobre la pitjor època de la meva vida. Al principi de tot ho suportava però al final el meu marit es va suïcidar i mai vaig saber perquè. La meva filla sempre em va acusar de que va ser culpa meva i quant va poder em va deixar sola.

Vaig anar a teràpia molts anys i per fi vaig poder-ho superar tot fins que la meva neta va aparèixer a la meva vida. Deveu pensar que bé però no va estar tan bé. Que faríeu si la vostra única neta que no heu vist créixer us ve un dia i descobriu que és una neo nazi??

Això em va causar un gran xoc i va fer que recordes tot allò que havia superat. Vaig tornar fer teràpia però ja era tan vella i xoc era tan fort que no ho vaig superar. I ja no puc més així que adéu.

S'acomiada la bonica flor de cirerer, Sakura.

Comentaris

  • El primer graó[Ofensiu]
    rapme | 17-02-2007 | Valoració: 10

    D`haver arribat al primer graó, convé que te`n sentis ufanosa i molt feliç. Arribar aquí no és poca cosa. El que has fet, ja és una gran glòria.
    Perquè fins i tot a quest primer graó dista molt del comú de la gent. Per arribar a pujar aquest grao cal que siguis - per dret propi- ciutadà de la ciutat de les idees. I, en aquesta ciutat,és estrany i difícil d`esser-h empadronat.
    Kosnstandinos P. Kavafis

  • Bon relat...[Ofensiu]
    Laiesken | 14-02-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat, un resum ràpid de la filosofia de la vida, dels revesos i hòsties que ens dóna, del que ens sorprèn... de tot.

    Salut!



    Sir Darkest, Moha



    PD: No et diràs Mònica de nom no¿...

  • Molt bó[Ofensiu]
    Roget | 14-02-2007 | Valoració: 9

    Un relat boníssim i molt ben expressat!
    Molt bó xicona!

  • M'ha sorpeés el realisme[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 14-02-2007 | Valoració: 9

    normalment tu uses sobre tot la imaginació, però aquest cop fas servir una realitat molt dura i la tractes amb molta cura per una noia de 14 anys. Sé que és un treball d'escola, i malgrat tot, tens fusta, com dèiem amb la Llibre fa poc, aviat ens prendre's el lloc.

  • És realment impressionant!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 14-02-2007 | Valoració: 10

    Donc per suposat que el relat és històric i real. És de tu mateixa, doncs, Gali? O d'una altra persona? Com que no especifiques?

    En tot cas, sens dubte el relat és impactant, impressionant, i si no real almenys molt realista.

    Et felicito sincerament. No t'agradaria publicar el teu relat a la meva web? En el meu nom d'usuari tens les direccions que necessites, si vols.

    Apa, petons!!!

  • Xellos | 14-02-2007 | Valoració: 10

    Simplement genial, sobretot s'agraïx que algú tan jove com tu, faci reflexionar als altres sobre això. Un deu es fa poc.

  • Xellos | 14-02-2007 | Valoració: 10

    Simplement genial, sobretot s'agraïx que algú tan jove com tu, faci reflexionar als altres sobre això. Un deu es fa poc.

Valoració mitja: 9.57

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: