La nena que tenia enveja d'un gat

Capítol 1.- La nena que tenia enveja d'un gat

Hola. A que no sabeu qui sóc? Sóc la Riiko. Bé, en realitat sóc el seu gat. Que no ho enteneu, doncs aguanteu-vos i llegiu aquesta historia d'una nena que per culpa de la gelosia que sentia per mi va patir el que jo patia.
La Riiko era la típica nena mona, llesta i espavilada però no feia mai res de res. Era mandrosa com ella sola. La Riiko va marxar de casa, com sempre, sense donar-me de menjar i discutint amb sa mare.
Quan va tornar de l'escola em va agafar i em va dir:
-Gateta vull que em canviïs l'ànima.
Em va sorprendre el que em va dir. No li vaig fer gaire cas. Estava boja:
-Tu no fas res en tot el dia i a sobre sempre tens un menjar bonísim i la meva germana en té cura de tu millor que els meus pares de mi -Això últim que em va dir em va fer molta ràbia perquè era mentida. En aquella casa ningú no em feia cas excepte la mare que em posava menjar. Durant els dies següents em va tractar fantàsticament i de sobte va venir amb un llibre i em va dir:
-Bé, gateta, ara tu seràs jo i jo serè tu i tu patiràs el dia a dia i jo no faré res! Ahahahahaahahahahahah!
En els següents moments va llegir un llibre i de sobte em vaig sentir en el seu cos. Era el millor del món, em vaig convertir en una nena, sense pel i sense puces. Ja no depenia de ningú per menjar i ella va patir llavors tot el que jo patia, gana, puces, picors i bitxos. Al cap de uns dies em va demanar que li tornes el seu cos i jo li vaig dir:
-La enveja és molt dolenta -I evidentment no li vaig canviar!

Capítol 2.- Després de l'enveja ve la venjança

-Hola! Torno a ser jo, la Riiko. Que sí home que sí: la noia que abans era un gat . Ja us en recordeu? Fantàstic! Doncs aquí teniu la història de l'únic plat que es menja fred:
-L'enveja és dolenta -aquestes són les primeres paraules que vaig dir com a humana .Vaig veure el meu antic cos estès al terra i en girar la cara, hi havia una cara reflectida al mirall, era la cara de la Riiko, bé ara és la meva. Vaig agafar el meu antic cos, li direm gat i el vaig deixar sobre el llit, després vaig sentir a la mare que em cridava. Cridava a la Riiko però és igual. Vaig baixar. La mare havia fet tonyina. Només veure-la vaig dir:
-Ostres, tonyina !!!!
-Ja sé que no t'agrada, per això t'he preparat una altra cosa, verdura -em va dir la mare i em va donar un plat de verdura.
- No fa falta mare, avui menjaré tonyina.
- Entesos -va dir la mare sorpresa.
Després de menjar aquell deliciós plat de tonyina, vaig tornar a l'habitació i em vaig mirar els llibres de l'institut. Ho vaig trobar tot molt fàcil i vaig fer els deures. Quan els vaig acabar el gat es va despertar i va venir a les meves cames com si volgués alguna cosa:
-Què passa gat? Vols menjar?? No, potser carícies? Doncs et donaré el que tu em donaves multiplicat per deu -li vaig donar una puntada de peu i va xocar contra la paret . El gat va gemegar i dins del pit vaig sentir alguna cosa i em van sortir llàgrimes del ulls:
-Per què ploro? Ella em feia el mateix!!! -I em vaig adonar que a mi no m'agradava que m'ho fes- Ja ho sé que no m'agradava que m'ho fes, però, oi que m'ho feia? -i la vaig tirar fora de l'habitació.
A l'endemà vaig anar a l'institut, tothom m'anava al darrere. Els professors es van quedar al·lucinats perquè havia fet els deures. La resta del dia va anar molt bé.
Quan vaig arribar a casa la mare em va dir que li posés menjar al gat i jo li vaig posar tonyina. Quan el gat va veure la tonyina va protestar i la mare va dir:
-Què passa gat, a sobre que la Riiko et posa tonyina et queixes!! Doncs t'has quedat sense menjar -I la mare li va treure el menjar. Jo vaig somriure amb malícia i vaig pujar a la meva habitació . Els dies van seguir igual, jo em vaig venjar del gat de múltiples maneres: portant gossos a casa, passant d'ell, posant-li menjar que no li agrada i que la mare el renyés entre altres coses. També vaig millorar la vida que portava com a humana i em vaig tornar una noia exemplar.
Al cap d'un temps el gat es va posar malalt. Al principi no em vaig entristir sinó que em vaig alegrar, però al cap d'un temps em vaig anar entristint fins que al final el gat va morir. El dia que m'ho van dir vaig pensar "Que bé, el gat per fi té el que es mereixia". Però em vaig posar a plorar i em vaig adonar que havia matat el meu propi cos i que la venjança és l'únic plat que es serveix fred.