En Janet i la víbria

— En Janet i la víbria —

El Pedraforca, blanc, resplendia sota la llum del darrer sol matinal de tardor.

Un dels joves del bosc havia d’encapçalar el seguici que aniria a buscar el foc de la víbria per a encendre la foguera del solstici. Aquell any li tocà an Janet, un minairó força poruc que no estava massa convençut de tot plegat:
—Enguany els hi tocava a les guilles! —digué mentre pujaven el cim.
—Va, no rondinis tant, que si no vas tranquil pots esguerrar-ho tot —respongué una jaia
minairona.
—I si ens menja? Fa no res va endrapar-se un ramat de xais sencer!
—A nosaltres no ens fa res. Els seus judicis són amb els humans.
—Ells també fan una foguera, no?
—Sí. Calla i ves fent memòria de la invitació, no te n’oblidis.
Ja fosquejava quan els minairons arribaren a la cova de la víbria. Vora l’entrada, hi havia una pedra on en Janet deixà un plec d’herba. Mirant endins, tremolós, cridà:
—Venerada víbria, us demanem el vostre foc per a la foguera del solstici. Voleu fer-nos
aquest plaer?
Els minairons esperaren la resposta. Silenci.
—I si no hi és? I si dorm?
—Xxt, calla! Sigues pacient.
Se sentí una remor ronca dins la cova.
—Qui em desperta enguany?
—Els minairons, vostres servidors — respongué en Janet.
—I què em donareu a canvi?
—La nostra primera dansa al voltant de la foguera.
—Us faré el plaer.
Un aire càlid sortí amb força de la cova i se sentiren passes. A corre-cuita, els minairons s’apartaren de l’entrada i en guardaren una distància respectuosa. La víbria en sortí.
Desentumí mandrosa les ales i llançà als minairons un esguard murri. Tot seguit, bufà el seu foc sobre la pedra i, sense dir res, girà cua i tornà a entrar en la cova.
En Janet encengué la seva faia i les dels seus companys. Junts feren camí cap a la vall i el
minairó abrandà la foguera. Tots els follets, tamarros, fades i nimfes s’hi aplegaren al voltant, en rotllana. I dansaren fins esvair el fred i feren brillar la foguera, que espetegà en espurnes que s’enlairaren vers el cel i lluïren com els estels d’aquella nit clara.


Pseudònim : Eloi Castellvi Alonso