En Film

En Film se sentia sol dins aquell entorn ple a rebentar d’envasos, garrafes i llaunes. Ell era molt més sensible i adaptable que els seus companys. I dins seu, quan pensava en la vida que havia dut fins aleshores, era conscient que hauria pogut tenir més recorregut i haver estat més útil a la societat. Però la mestressa de casa que l’havia adoptat, comprant-lo en un supermercat, era molt primmirada i només després d’haver-li donat una sola i única feina (tapar un bol amb verdures) ja l’havia enviat a pastar. I des d’aleshores que vivia dins d’aquell contenidor d’envasos, sabent que no era ben bé al seu lloc, esperant. Se sentia una miqueta desplaçat. I ja feia dies que esperava. No sabia què li depararia el destí perquè allà se sentia molt poc comprès. Les llaunes, que eren majoritàries, se sentien molt tranquil•les perquè semblava ser que molt probablement tindrien una nova vida. Amb noves perspectives vitals. Parlaven d’una mena de lífting metàl•lic que les faria sentir novament joves i útils. Però els plàstics tous i sensibles no ho tenien tan fàcil i per això en Film estava una mica ensopit aquell matí….encara no havia trobat ningú com ell dins el contenidor i la veritat és que li agradaria molt. Tothom necessita un amic i si és algú semblant a un mateix sempre et fa sentir millor, oi?